[Evangeli del diumenge, 9 durant l’Any – Cicle A]

Mateu 7,21-27:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—No entrarà al Regne del cel tot el qui em diu: “Senyor, Senyor”; hi entraran només els qui complixen la voluntat del meu Pare del cel.
»Aquell dia, molts em diran: “Senyor, Senyor, ¿no recordeu que en nom vostre profetitzàvem i trèiem dimonis i fèiem molts miracles?” Però jo els diré clarament: “No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!”
»Per això, tot el qui escolta aquestes paraules meues i les complix és com un home prudent que ha construït la seua casa sobre la roca. Quan vénen les pluges, creix la riuada i el vent envesteix contra aquella casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca.
»Però tothom qui, després d’escoltar aquestes paraules meues, no les compleix, és com un home sense seny que va construir la seua casa sobre l’arena. Quan vingueren les pluges, cresqué la riuada i el vent es llançà contra aquella casa, la casa s’afonà i no en quedà ni rastre.

Amb estes paraules, un tant inquietants, acaba el conegut discurs de la muntanya. La intenció d’este final queda clara, es tracta d’avisar als lectors, a nosaltres, de què el Regne de Déu no es decidix entre paraules boniques i bones intencions, hem de posar-nos mans a l’obra, hem de complicar-nos la vida suant i esforçant-nos.
La paràbola de les dues cases, una construïda sobre roca i l’altra sobre arena, partix d’una experiència fàcilment comprensible i inclou dues ensenyances, una molt humana i l’altra específicament cristiana. Podem construir la nostra vida de dues formes, com els hòmens de la paràbola. Podem buscar la solidesa o conformar-nos amb anar sempre a allò més fàcil, més còmode. En qualsevol cas, la paràbola és molt sincera; les dificultats arribaran, d’una forma o altra. No es diu que la casa construïda sobre roca puga evitar els perills, tot el contrari, la pluja, els vents, el riu desbordat es llancen contra una casa igual que contra l’altra. L’Evangeli, una vegada més, evita la ingenuitat i es mostra intensament realista. No existix la vida sense problemes, s’han de desenganyar els qui somnien amb una situació constant de tranquil·litat.
La diferència entre una casa i altra no està en que rep més o menys dificultats, o que estes siguen més o menys fortes. La diferència està en allò que no es veu, baix terra, en la solidesa dels fonaments.
L’ensenyança cristiana de la paràbola la trobem en les primeres paraules; tracta d’explicar què significa per a Jesús tindre uns fonaments ferms i sòlids: «el qui escolta aquestes paraules meues i les complix…» Dues actituds són necessàries, escoltar i complir, aprendre de Jesús i posar-se mans a l’obra. Jesús mateix es posa ací com a centre d’una nova ensenyança, l’única que pot donar solidesa a la vida. Per això els cristians no creiem en un conjunt d’idees, en un llistat de conceptes o en un llibre, per sagrat que siga; els cristians creiem en una persona, en Jesús, que va vindre a ensenyar-nos com és Déu i en què consistix la vida humana.
Esta paràbola, com déiem, està al final del discurs de la muntanya, en el que hem pogut escoltar les paraules de Jesús i del què hem aprés actituds fonamentals que poden tornar del revés la societat i el món (les benaurances, l’amor als enemics, la confiança en Déu que ens cuida com un Pare…). Ens havíem quedat amb el bon sabor de boca de l’ensenyança atractiva, arriscada, fascinant, provocativa de Jesús… però podríem haver-nos quedat allí, amb els oïts encantats i els braços creuats. El discurs acaba, doncs, amb una esperonada per a dormits, amb un tret d’eixida, amb un «mans a l’obra!»
Però Jesús no és un predicador presumptuós, no és un fals profeta ni un «capità Araña» que exigix als altres el que no està disposat a donar. Jesús serà el primer que portarà a terme el seu propi missatge, el què donarà la vida amant els enemics, tornant la societat del revés amb la seua pròpia actuació. «Escoltar Jesús» no és només sentir les seues paràboles, sinó també contemplar, horroritzats, la seua mort en la creu i tornar a reconéixer-lo en la vida ressuscitada.

(Diumenge 9 durant l’Any – Cicle A)