[Evangeli del diumenge, 27 durant l’any — Cicle C]
Lluc 17,5-10:
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor:
—Dóna’ns més fe.
El Senyor els contestà:
—Només que tinguéreu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arranca’t de soca-rel i planta’t al mar”, vos obeiria.
»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp ¿li dieu mai que entre de seguida i es pose a taula? ¿No li dieu, més bé, que prepare el sopar, que estiga a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després?
»I, quan l’esclau ha complit aquestes ordres, ¿qui li ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complit tot allò que Déu vos mana, digueu: “Som servents inútils: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure.”
Home, Lluc! Ja serà menys! ‘Inútils, inútils’ del tot tampoc som…
De nou ens trobem, en les imatges que Jesús utilitza de la llavor de mostassa i del servent inútil, amb el gust oriental per l’exageració (els lingüistes li diuen «hipèrbole», que queda més fi).
Els deixebles demanen més fe, i amb això estan reconeixent ja que un poc de fe sí tenen, però se senten limitats i tenen també dubtes. A més, les paraules que Jesús acaba de dir (que no estan en la lectura de hui, però podeu vore-les en la vostra Bíblia), exigixen el perdó sense mesura al germà que torna penedit per sèptima volta. Els apòstols comprenen la dificultat del perdó, i més encara si l’ofensa s’ha repetit set voltes en un sol dia; qualsevol li soltaria els gossos a qui demana perdó per enèsima volta, quasi com si estiguera burlant-se’n.
Però Jesús sap que l’única forma de construir una societat en pau és ser capaç de perdonar. Hi ha cultures en el món que no contemplen el perdó; el consideren un signe de debilitat impropi de ser humans. Hi ha molta gent que també ho veu així. Però llavors seria impossible viure en societat; tan sols els ser perfectes podrien viure junts, nosaltres, en canvi, tard o prompte ens equivoquem, fiquem la pota i fem mal a algú, fins i tot als més propers i volguts.
Per això, l’única solució que queda és el perdó, la reconciliació, la voluntat compartida de posar-se d’acord i construir entre tots una societat en què capiguem tots. Açò val tant per les famílies, pels grups de persones, com pels països i les societats. Però certament és molt difícil.
Els deixebles, com deia, s’adonen, i comprenen que l’única forma de sofocar els desitjos de venjança que broten espontàniament del cor ofés és deixar que Déu ens transforme, ens faça com ell, per això demanen: «Dóna’ns més fe».
Jesús respon que no és qüestió de major o menor fe, sinó d’una fe activa i viva. Posa com exemple la llavor de mostassa, una de les més xicotetes, però que porta dins d’ella la vitalitat per a fer créixer un arbust. No es tracta de disposar de muntons de fe per mostrar-los amb orgull o atesorar-los amb satisfacció. Una fe tan xicoteta com la llavor, si és viva, és capaç de canviar el que pareix impossible: arrancar un arbre com la morera, de grans arrels, símbol de fermesa i resistència; i també és capaç de canviar l’orde establert: plantar un arbre en la mar i que visca és impossible. Amb estes imatges cridaneres expressa Jesús la importància de la fe.
La reflexió que ens demanen estes paraules és molt personal; és hora de «passar la revisió» de la nostra fe. No ens preocupem per la vistositat, no importa que siga grandiosa i adornada. El que Jesús vol és que siga viva i activa. Hi ha molta gent que es preocupa per tindre «dubtes de fe»; i a voltes eixos dubtes són signe d’una fe que es fa preguntes, que vol conéixer, que vol aprendre més. Hi ha dubtes de fe que s’assemblen molt a «dolors de creixement». El qui no té gens de fe, tampoc té dubtes; el qui dubta, al menys li dóna importància a pensar en això, i s’interroga, i es qüestiona.
Els xiquets poden viure amb la seua fe senzilla i ingènua quan son xicotets, però en la vida de tot cristià arriben moments de reflexió que posen en crisi allò que s’ha aprés de xicotet. Molts no troben en eixos moments a ningú que els ajude a pensar, que els ensenye que un cristià també pot ser crític i profundament creient; alguns fins i tot reben el missatge contrari, com si fóra necessari creure sense fer-se cap pregunta. No és així: Déu mateix ens ha creat amb capacitat de pensar, de preguntar, d’investigar, per a què visquem més en profunditat, per a què siguem més nosaltres mateixos, per a què ens puguen manipular menys. No tendria sentit que Déu mateix demanara una fe acrítica, buida de contingut, sense reflexió.
Però la fe no és només una activitat de la ment (la qual és necessària), sinó també la decisió de viure d’una determinada manera. En el capítol anterior del seu evangeli, el 16, Lluc ens ha interpel·lat per què aprofitem les riqueses a la manera de Jesús, sent solidaris amb els més pobres en compte d’acumular-les. En els versicles precedents, ja mencionats, ens parla del perdó.
Com és, per tant, la nostra fe? ¿Dediquem temps per a fer-la créixer? ¿Donem importància a viure com Jesús ens demana? ¿Pensem en el seu missatge quan hem de prendre grans decisions en la nostra vida?
Per altra part, en la paràbola del servent llaurador hi ha una forta crítica als que actuen per a què Déu els recompense; com si volgueren «comprar» a Déu la seua gràcia i amor. La gràcia, precisament, és gratis; Déu ens dóna el seu amor perquè ens el vol donar.
No podem prometre a Déu que farem esta o aquella cosa «a canvi» d’un favor que li demanem. Tan sols podem mostrar-li el nostre agraïment, però no com un «preu» que paguem a Déu pel favor.
No podem fer gestos davant d’ell que ens convertisquen en els seus preferits, ni les nostres bones obres tenen valor si són interessades. Jesús ensenya constantment, amb les seues paraules i gestos, que l’amor de Déu és gratuït i desinteressat i que el nostre amor a ell és simplement l’agraïment generós dels seus fills vers son Pare.
(Diumenge 27 durant l’any — Cicle C)