[Evangeli del diumenge, 24 durant l’any – Cicle C]

Lluc 15,1-32:

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’imposts i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien:
—Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els proposà aquesta paràbola:
—¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobara? I, quan l’haguera trobada, ¿veritat que se la posaria tot content a les espatles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut?”
»Vos assegure que, al cel, hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justs, que no necessiten convertir-se.
»I, si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum, i agranaria la casa, i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobara? I, quan l’haguera trobada, ¿veritat que convidaria les amigues i les veïnes dient-les: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut?”
»Vos assegure que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.
I també els digué:
—Un home tenia dos fills, Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns.
»Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, una vegada allí, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.
»Quan ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors, es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes de fartar-se de les garrofes que menjaven els porcs,però ningú no li’n donava.
»Llavors, reflexionà dins d’ell: “Quants treballadors de mon pare tenen pa de sobres, i ací jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguen fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar son pare.
»Encara era lluny, que son pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
»El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguen fill teu.”
»Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat,
porteu el jònec gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”
»I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa, sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. Ton pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras.”
»El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors, isqué el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; ara, que torna eixe fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el jònec gras?”
»El pare li contestà: “Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara, hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”

La litúrgia de hui ens regala un text llarg, dens i suggeridor. Són tres paràboles amb què Jesús respon a les crítiques dels que es creien experts en la llei de Moisés. Jesús acollia els pecadors, i això li va costar les murmuracions de fariseus i escribes. No era normal actuar així entre els rabins o predicadors; els hòmens tinguts per ‘justos’ o honorables evitaven ajuntar-se amb pecadors. Però Jesús respon posant com exemple el cor mateix de Déu. “Jo actue així”, ve a dir, “perquè així actua Déu, perquè Déu es amor i perdó, perquè Déu sempre acull.”

El comentari a la tercera paràbola, la que se sol conéixer com la del “fill pròdig”, el podeu trobar ACÍ. Tot seguit vos deixe un breu comentari a les altres dos: L’ovella perduda i la moneda perduda.

L’ovella perduda i la moneda perduda són dos paràboles bessones, tan paregudes que algun autor afirma que formen una sola paràbola. De fet, la seua estructura és casi idèntica, i això és un mecanisme retòric per a conduir al lector cap a un punt que comentarem després.

Ni la professió de pastor ni el fet de ser dona resultaven comparacions agradables per als fariseus i els escribes, als quals van dirigides les paràboles. Els pastors estaven mal vistos per la “gent de bé” (potser per això el missatge del naixement de Jesús, segons Lluc, va dirigit primer a ells, i no als grans savis ni als sacerdots). Però Jesús està recordant un passatge del profeta Ezequiel en què Déu es queixa que els “pastors”, és a dir, els dirigents del poble d’Israel, no estan governant amb justícia i equitat, com correspon a la seua condició de “enviats de Déu”. El poema d’Ezequiel acaba afirmant que Déu mateix serà el pastor, Déu en persona vindrà al món a regir el seu poble amb bondat i justícia.

Hi ha un altre contrast intencional en la paràbola: “¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou…?” Doncs ningú! Cap pastor deixa les noranta-nou en el desert i se’n va a buscar una que, a més, és díscola, despistada, o ximple. En canvi, Déu sí. Déu busca el pecador en qualsevol circumstància, forma part del seu ser la bondat, l’acollida, el perdó.

El pastor, que representa Déu, troba al final la seua ovella; açò també és un consol per al pecador, la paràbola no parla de la possibilitat que es quede perduda. Com podria, si és Déu mateix qui la busca!

Per acabar, el súmmum dels despropòsits, el pastor es carrega l’ovella i munta una festa amb els seus amics i veïns per a celebrar-ho. Tant de soroll per una ovella! Si total, li’n quedaven noranta-nou! Doncs eixe és el subratllat: Déu cuida de cada u i cada una, sense fer números, sense calcular la “importància” de cada u. Tots els seus fills mereixen una mateixa festa. Tot açò està expressat amb la paraula “alegria”, que també pot significar “fer festa”. La mateixa paràbola té la seua explicació: La alegria de Déu és la conversió del pecador. Però, ¿no s’alegra Déu també pels justos? Vegem.

La segona paràbola seguix, com déiem, el mateix patró que l’anterior amb molts elements en comú. Esta volta és una dona qui representa a Déu; en concret, l’actitud de buscadora detallista i eficaç expressa bé com Déu busca els pecadors. El pastor buscava qui s’havia perdut fora de casa, la dona busca al perdut dins de la casa (açò es vorà després en la paràbola del “fill pròdig”, en què un fill es perd en un país llunyà, però l’altre mai s’havia separat de son pare; encara i així, els dos estan perduts, cada un a la seua manera).

La festa que organitza la dona amb les seues amigues i veïnes és igualment un despropòsit, segur que li va costar més diners que la moneda trobada. Açò és perquè l’amor i el perdó de Déu es desborden de manera que només els malbaratadors poden simbolitzar-lo bé.

I, de nou, en l’explicació de la paràbola, l’alegria és la clau que descriu a Déu; alegria pel pecador que es convertix… Vaja!, ja no parla dels “nou justos que no necessiten conversió”.

En la meua opinió, les dos paràboles són tan simètriques per a què el lector genere unes expectatives sobre el final de la segona. Si la primera acabava parlant dels “noranta-nou justos”, s’esperaria que la paràbola de la moneda mencionara “nou justos”, però no ho fa, generant així un “buit”, una “expectativa frustrada”, davant la qual comença la gran paràbola dels dos germans i el pare bo. El missatge és el següent: no existixen eixos “noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”, tots, d’una manera o altra, han de reflexionar sobre la seua llunyania de Déu. Els fariseus i escribes que critiquen Jesús i se senten “justos”, han meditar-ho també; a ells van dirigides en primer terme estes paràboles.

(Diumenge 24 durant l’any – Cicle C)