[Evangeli dg., 6 març 2016. 4t Quaresma – Cicle C]
L’anomenada «paràbola del fill pròdig», o millor, la paràbola del pare bo, és una de les pàgines més belles de la Bíblia, i potser de la literatura. És un text que es manté en peu a pesar de tots els pecats i infidelitats dels hòmens. Quan tot pareix que ha perdut el sentit, quan el mal triomfa i es fa senyor de la pròpia vida, quan la nit fosca tenalla l’anima, la paràbola del pare bo manté ferma la seua invitació a la reconciliació, el seu perdó indestructible i descarat. Sempre hi ha una eixida, sempre, sembla ser el missatge que Déu vol cridar als nostres timpans endurits, amb esta paràbola.
Els publicans i els altres pecadors s’acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
—Este home acull els pecadors i menja amb ells.
Paràbola de l’ovella perduda
Jesús els va proposar esta paràbola:
—Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué a son pare:
»—Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns. Al cap d’uns quants dies, el fill més jove va vendre tot el que tenia i se’n va anar amb els diners a un país llunyà.
»Una vegada allí, dilapidà la seua fortuna portant una vida dissoluta. Quan s’ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam a aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes de saciar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors entrà dins d’ell i es digué: “Quants jornalers de mon pare tenen pa de sobres i jo ací m’estic morint de fam! M’alçaré i aniré a trobar mon pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no meresc que em diguen fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers.” I se n’anà a trobar son pare.
»Encara era lluny, que son pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:
»—Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no meresc que em diguen fill teu.
»Però el pare digué als seus criats:
»—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li’l, poseu-li també un anell al dit i unes sandàlies als peus; porteu el vedell gros i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè este fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
»I es posaren a celebrar-ho.
»Mentrestant, el fill major era al camp. Quan, de tornada, s’acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
»—El teu germà ha tornat. Ton pare l’ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gros.
»El fill major s’indignà i no volia entrar. Llavors son pare va eixir i el pregava. Però ell li respongué:
»—Fa molts anys que et servisc sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat este fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gros.
»El pare li contestà:
»—Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè este germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
Al pare interessen poc els convencionalismes. En aquella època, un terratinent important no es deixava vore corrent, ni manifestant el seu afecte tan efusivament com ho descriu la paràbola. Però a ell, què més li dóna. El seu fill ha tornat, i allò suposa un canvi tan radical en la seua existència que tota la resta no importa.
¿És sincer el fill menor? Qui sap. Les seues paraules podrien ser només un discurset preparat per a entendrir el pare. O bé, podria manifestar un penediment autèntic. Els especialistes no es pose d’acord en este punt., i segurament l’evangelista ens diria que li dóna igual, que ens fixem en l’amor del pare, que sobrepassa tot el que el fill pecador podia esperar. Ell és l’autèntic protagonista de la paràbola, ell és el «pare que tenia dos fills», i, sense els seus fills, deixa de ser el pare, deixa de tindre identitat, deixa de ser ell mateix. Este és el drama d’esta família, que «un home tenia dos fills», però ha perdut els dos en el camp…
Sí, el fill major també està perdut, i també en el camp, igual que el fill menor. La gran diferència és que el camp en què estava el fill major era el propi del pare, però tan sols farà més difícil el seu penediment. Perquè per a penedir-se, la primera cosa és adonar-se que s’ha pecat.
El fill major, només aparéixer, es nega a entrar en la seua pròpia casa, amb tot el dret que té, i preferix informar-se per terceres persones, en compte d’anar a parlar directament amb el seu pare. Quan este ix a convéncer-lo, al major li perd la boca. Les seues pròpies paraules mostren fins a quin punt el fill major estava també perdut sense necessitat d’anar-se’n de casa.
Per començar, el fill menor, el pecador, el rebutjat pel seu germà major, sempre que es dirigix a son pare li diu, precisament, «pare». Encara que siga per a demanar-li la mitat de l’herència, que era una barbaritat, perquè era quasi com dir-li a son pare: «Per mi com si ja estigueres mort, i així herete». Doncs, fins i tot per a dir-li barbaritats, sempre li diu «pare». En canvi, el fill major, el que se suposa fill modèlic i perfecte, no és capaç de reconéixer, en aquell home, son pare i comença les seues paraules amb un «mira» tan insolent que molts altres pares li hagueren fet una cara nova només per això.
I el que seguix és pitjor: «Fa molts anys que et servisc sense desobeir mai ni un sol dels teus manaments…» Amb qui està parlant? En què està pensant el fill major? Per les seues paraules, sembla que parla un soldat amb el seu general, o millor, un jornaler amb el seu senyor. Este és l’autèntic pecat del fill major, del que ni se n’adona. Per a ell, son pare no és més que un cap que el tracta com un jornaler. Precisament el mateix que pensava el fill menor: «tracta’m com un dels teus jornalers»!
Però seguim, que ara sí l’acaba d’arreglar: «encara no m’has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics». Ja està; les cartes sobre la taula estan cara amunt, el fill major s’ha retratat. Ja sabem què és allò que més desitja: menjar-se els béns del pare amb altres persones, fora de la casa. El mateix que ha fet el fill menor!
El fill major no reconeix que són pare és són pare, no li interessa entrar en la seua pròpia casa, no vol fer una festa amb el seu propi pare, no accepte que el seu germà siga el seu germà; ell sí vol fer festa, però no amb son pare, sinó fora de la casa, lluny de son pare. En el fons, el fill major desitja el mateix que el menor, però el menor, potser per ser més valent o més ingenu, ha estat capaç de complir el seu desig, i el fill major no. El fill menor s’ha enfrontat amb la realitat: viure lluny del pare l’ha afonat en la misèria, i torna amb l’esperança minvada per les dificultats. El pare aprofita esta situació per a restituir-lo del tot a la seua condició de fill, que és molt més del que ell podia haver somiat.
En canvi, el fill major no se n’ha anat «físicament», encara que el seu cor sí està lluny del pare. Per això no sent la necessitat del perdó, per això no es dona compte del seu propi pecat. Què pot fer el pare més que eixir de cada i convidar-lo a la festa? (Quina casualitat!, és el mateix que ha fet amb el fill menor: eixir de casa i convidar-lo a la festa).
Com acaba la paràbola? Ací està el quid. Eixa és la clau que Lluc ha volgut deixar en l’aire. La paràbola és una invitació, Déu mateix ens convida a la seua gran festa, al gran banquet de l’acollida, del perdó i de l’amor sense condicions. Només tindrem un xicotet problema, hem de asseure’ns al costat d’aquells que ens cauen malament, al costat d’aquells que considerem pecadors, al costat d’aquells que rebutgem; senzillament, perquè a Déu no li cauen malament, perquè Déu els perdona i els acull. Què farem? Acceptarem la invitació, posant l’amor de Déu per damunt de tots els altres criteris? Ens quedarem fora de la casa, enfadats, per tota l’eternitat?
La invitació està llançada. La festa preparada. Hi aniràs?
(Diumenge 4t Quaresma – Cicle C)
(Quadre: Rembrandt, El retorn del fill pròdig)
(Text bíblic de www.laparaula.com/biblia)