[Evangeli del diumenge, 25 durant l’any — Cicle C]

Lluc 16,1-13:

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:
—A un home ric, li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “¿Que és això que sent dir de tu? Dóna’m comptes de la teua administració: d’ara endavant, ja no podràs administrar els meus béns.”
»L’administrador va pensar: “¿Que podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per a cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vullga a sa casa quan perdré l’administració.”
»I cridà, un per un, els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer, li digué: “¿Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent gerres d’oli.” Li digué: “Ací tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que diga cinquanta.”
»A un altre, li digué: “I tu ¿quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Ací tens el teu rebut. Escriu-ne un que diga vuitanta.”
»I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: “Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els hòmens de la seua classe, els hòmens del món són més prudents que els fills de la llum”.
»I jo vos dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè, quan desaparega, trobeu qui us reba eternament a sa casa.
»L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóreu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, ¿qui us confiaria les riqueses vertaderes? Si no fóreu fidels en les riqueses que són d’un altre, ¿qui us confiaria les que, de dret, vos corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.

Confesse que el comentari d’esta setmana m’ha resultat difícil. La paràbola ho és. Al llarg de la història s’han donat moltes interpretacions, i s’ha constatat que no està clar què volia dir Jesús quan va pronunciar este relat ni quines matisacions volia afegir Lluc quan va elaborar les frases finals.

L’administrador obra injustament, així que queda descartat que siga un model d’actuació per a nosaltres en la seua forma de fer. A Lluc li preocupa menys la justícia concreta del personatge, i es fixa només en la seua actitud previsora i astuta davant de la dificultat.

En el fons, per a Lluc tots els diners són injustos. En aquella època, ningú tenia monedes més que els rics; la classe mitjana d’ara no existia, i els qui tenien alguna cosa per a vendre (podríem anomenar-los, els «menys pobres» del poble) ho bescanviaven per altres productes sense arribar a vore relluir mai l’or i molt poques voltes la plata. Per tant, si Jesús conta una paràbola en què els exemples es conten per centenars (cent gerres d’oli, cent sacs de blat), l’auditori entenia de seguida que es tractava de rics de veritat.

En este context, Lluc fa una suposició automàtica: els rics són injustos. Tant l’amo com l’administrador viuen en eixe món d’injustícia tan allunyat del missatge i de la vida de Jesús. Hui en dia podríem no estar d’acord, ja què existixen persones amb grans fortunes que fan generoses donacions dedicades a persones necessitades. També existix una ampla «classe mitjana» que no és rica… però que podria certament donar més als qui sí són pobres.

El tema és molt fàcil quan es parla dels altres: alguns diuen que l’Església hauria de vendre tot el Vaticà i donar-li els diners als pobres, altres paguen sumes astronòmiques —mai millor dit— per a passat uns dies de vacances en l’estació espacial, alguns esportistes reben sous que no cobren molts mils de treballadors africans junts… Però parlar dels altres no servix, mai ens fa acostar-nos més a Déu.

Lluc vol amb este text provocar la nostra reflexió en dos sentits: Per un costat, ens mou a preguntar-nos, quanta confiança posem en les riqueses, en els béns, en la seguretat que ens dóna un sostre, o una nevera? ¿Fem ús del que tenim amb total llibertat i poden renunciar-hi quan veiem la necessitat d’una altra persona? ¿O més bé són les coses les que, de forma molt subtil, ens esclavitzen?

Per altre costat, vol llevar-li importància als diners, posant-nos com exemple d’astúcia un administrador que es trobava entre l’espasa i la paret. El comiat de l’administrador en seguida es va interpretar com símbol del juí final, de la decisió fonamental de la vida: ¿Jo per a què visc? Quan em moriré, què m’enduré amb mi? Queda clar que no és la injustícia el que Lluc vol que imitem, però sí pretén que relativitzem la nostra relació amb les riqueses.

En l’evangeli, Lluc insistix en què la principal finalitat de les riqueses és compartir-les amb els qui les necessiten. De fet, després del text de hui, ens contarà la paràbola del ric i del pobre Llàtzer, que reprén el mateix tema.

Els diners es convertixen fàcilment en un senyor, en un amo, en un tirà al qui es deu servir a costa de la pròpia llibertat. És incompatible amb el «servir» Déu, que té el significat contrari perquè Déu mateix vol la nostra llibertat, el nostre creixement, la nostra vida en autenticitat. Ningú pot servir a dos senyors. A qui servixes tu?

(Diumenge 25 durant l’any — Cicle C)