[Evangeli del diumenge, 23 durant l’any — Cicle C]
Lluc 14,25-33:
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent; ell es girà i els digué:
—Si algú vol vindre amb mi i no m’estima més que al pare i la mare, que a l’esposa i als fills, que als germans i les germanes, i fins i tot que a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu.
»Qui no es carrega la seua creu per vindre amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No vos asseureu primer a calcular-ne les despeses, per vore si teniu recursos per a acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Este home havia començat a construir, però no pot acabar.”
»Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si, amb deu mil hòmens, podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I, si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny, li enviarà delegats a negociar la pau.
»Així, també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.
Estàs de broma, Lluc?
Posposar mare i pare, germans i germanes, fills i filles?
De què estàs parlant?
Lluc és un evangelista molt educat; moltes voltes facilita la comprensió de les paraules de Jesús, les explica, reduïx les paraules aspres i dures que podrien portar a errors i subratlla el caràcter amable de Jesús, la seua misericòrdia i compassió front a les multituds que se sentien necessitades. No és com Marc, més provocador, o Joan, més reflexiu i místic.
I, no obstant això, Lluc no ha volgut retallar del seu evangeli estes paraules de Jesús tan directes, dures i escandaloses.
Anem per parts. Deia Sherlock Holmes que, quan s’ha eliminat l’impossible, el que queda, per improbable que parega, ha de ser la veritat. Així que comencem eliminant la interpretació impossible: Jesús no ens demana que deixem d’estimar la nostra família. Açò és evident perquè coneixem els grans trets del missatge de Jesús que ens transmet tot el Nou Testament i també la tradició de l’Església; sabem que l’amor és el pilar central de tot el seu missatge. Mai podem interpretar un text de l’Evangeli fora del seu context, perquè perd el seu sentit (de fet, i és una llàstima, açò de traure de context s¡ha fet moltes vegades en la història, i es continua fent; un dels objectius més importants de la ciència bíblica actual és intentar entendre els textos en el seu context). Però tornem al nostre evangeli de hui.
L’explicació de la primera frase, tan enigmàtica, ve en un parell de paràboles que són, per contrast, facilíssimes d’entendre: Seu-te a pensar! De fet, Lluc sabia que anava a escandalitzar al seu auditori amb la primera frase; ho fa a propòsit per a què posen atenció al que seguix, que és tan fàcil que podria passar inadvertit.
Les paràboles les pot entendre fins i tot un xiquet. Abans de fer res, hi ha que asseure’s a pensar en el camí, en com fer-lo, en els riscos, en les possibilitats.
La sorpresa que ens presenten estes paràboles és que estem parlant d’implicar la vida sencera. No es tracta d’una torre que un arquitecte construïx una vegada (pot després fer-ne moltes altres), ni d’una batalla d’un rei que més tard en podrà organitzar altres. Es tracta que Jesús està mostrant clarament les dimensions del seu missatge: Ho vull tot.
Vivim en un món acostumat a les parcel·lacions, ales caselles, als sectors, als compartiments. Diuen els experts que en la nostra societat molts estan «fragmentats». Jesús és, doncs, molt més revolucionari ara que abans. Centrar la vida en ell, diu, ens duu a la plenitud de nosaltres mateixos. Pareix paradoxal, perquè nosaltres moltes voltes volem «temps per a mi», «benestar per a mi», «comoditat per a mi». I estem disposats, després, a donar un poc del nostre temps, benestar o comoditat als altres.
Per a Jesús això està molt bé, però no és prou. Segur que veia davant d’ell seguidors de molts distints tipus. Persones que, de veritat, ho havien abandonat tot per a seguir-lo –pensem en Pere, o en Maria Magdalena–, altres que esperaven tan sols un miracle –els evangelis estan plens d’exemples–, i molts altres sense definir que possiblement no tenien clar ni ells mateixos quant estaven disposats a donar per Jesús.
Lluc es trobaria en la mateixa situació; volia transmetre el missatge de Jesús a una comunitat en què voria també creients de tot tipus. I hui, en les nostres comunitats, la realitat pot ser molt pareguda. Fa unes poques dècades, quasi tot el món era cristià, potser perquè «tocava», perquè «tots ho eren»; hui, afortunadament, els cristians som un poc més conscients de la nostra fe, encara que siguem menys en nombre.
Però sempre ve bé que ens recorden esta lectura: Jesús no és un apèndix en la nostra vida. Seguir-lo no és un marc bonic que posem al foto-llibre de la nostra història. Ell no ens enganya: ens promet la felicitat, la que dura, l’autèntica, la que mai acaba, però ens demana a canvi que centrem en ell la nostra vida, la nostra existència, els nostres somnis. Hi ha una manera «cristiana» de viure, hi ha una manera «cristiana» de conduir, de navegar en Internet, de superar les males passades dels altres, de considerar el futur, fins i tot de fer la despesa o de tancar l’aixeta.
No és necessari que els cristians ens distingim per cap folklore, per cap vestimenta, per cap menjar o beguda. Tan solos que els altres puguen dir: «Mireu com s’estimen».
Però este camí, ens avisa Jesús, no s’anuncia amb les cunyes publicitàries típiques: «sense esforç», «en set dies», «ràpid, fàcil i eficaç». Tot el contrari: «carrega’t la teua creu i vine amb mi». Jesús no ha fet cap curset de marketing.
(Diumenge 23 durant l’any — Cicle C)