[Evangeli del diumenge, 2 de Pasqua — Cicles ABC]
Joan 20,19-31:
A la vesprada d’aquell mateix dia —que era el primer de la setmana, el diumenge—, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els va dir:
—Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
—Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo vos envie a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d’ells i els va dir:
—Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
—Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
—Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fique el dit a la ferida dels claus i no li pose la mà dins del costat, jo no creuré.
Al cap de huit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els va dir:
—Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
—Porta el dit ací i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins del costat. No sigues incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
—Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
—Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en este llibre. Els que hi ha ací han sigut escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Els relats evangèlics de la resurrecció ens parlen d’un misteri difícil de simplificar. No ens podem quedar en un pur simbolisme, com el d’aquells que diuen que ‘Jesús ha ressuscitat en els nostres cors’ o ‘en el nostre record’, perquè els textos evangèlics insistixen en la realitat de la vida de Jesús; no era un fantasma ni una aparició en somnis ni res de semblant. Però, per altra part, tampoc podem pensar que Jesús es va aparéixer com si fóra un truc de màgia, fent ‘plof’ i apareixent de repent enmig d’ells, en una habitació tancada. Els mateixos evangelis ens diuen que els resultava difícil reconéixer-lo (recordem els deixebles d’Emmaus, o la Magdalena, que confon Jesús amb el jardiner). Són necessaris els ulls de la fe per poder vore Jesús.
Estant així les coses, no és estrany que alguns en la comunitat més primitiva no volgueren creure l’anunci de la resurrecció. No els cabia en el cap que Jesús estiguera viu, però amb una Vida Nova, ressuscitada, amb un cos gloriós, diferent al que ells havien conegut, però, al mateix temps, real, present, intensament pròxim a ells.
Tomàs és l’apòstol que, en el text de hui, ens ajuda a comprendre les dificultats que comporta creure en el ressuscitat. Ell no estava en la reunió dels altres. L’evangeli no explica per què, potser perquè el motiu no importa, poden haver mil i un motius per a no estar en la reunió, per a absentar-nos de la comunitat. Nosaltres també en tenim molts, de motius per a abandonar la reunió setmanal de la comunitat de creients. El motiu concret no importa, el fet és que no estava, i, per això, ha sigut incapaç de vore el Senyor ressuscitat i, pitjor encara, és incapaç d’acceptar el missatge de la resurrecció que els seus companys li comuniquen: ‘Hem vist el Senyor’. Impossible!, pensa Tomàs; impossible! podem pensar nosaltres. Ens agradaria tant que Déu ens demostrara que està present en les nostres vides!
Però alguna cosa ha canviat a la setmana següent, Tomàs sí està, esta vegada, amb la comunitat, sí està on li correspon estar, amb els companys creients. Esta vegada tampoc es parla del motiu; seguix sense importar. El fet és que Tomàs s’ha decidit a tornar a la reunió comunitària.
I és en eixe moment quan Tomàs és capaç de compartir la presència de Jesús. ‘No sigues incrèdul, sinó creient’. Tomàs, al final, fa una confessió de fe preciosa: ‘Senyor meu i Déu meu’. Tomàs, al final, acaba sent model del creient, model per a tots nosaltres, que necessitem, com ell, fer un camí de fe a través de les dificultats, amb l’ajuda dels creients de la comunitat, que ens anuncien que ‘han vist Jesús’; també hem de fer el camí d’abandonar les excuses, siguen quines siguen, i tornar a celebrar el diumenge amb tota l’Església de Déu.
Així, podrem unir-nos a l’estol de cristians que, per tot el món, van anunciant amb alegria i confiança que té sentit donar-se pels altres, com Jesús ha fet en la creu, perquè ‘Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, i nosaltres en som testimonis’.
(diumenge, 2 de Pasqua — Cicles ABC)