Dos dones se saluden: Déu transforma la Història (Lluc 1,39-45)

[Evangeli dg. 20 des. 2015. 4t Advent – Cicle C]
Lluc és un mestre dels contrastos, i ho és perquè Déu ens sorprén constantment llevant importància a qui sembla tindre’n i donant-li-la a qui ens havia passat desapercebut.

Lluc 1,39-45:

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà, entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant saltà dins les seues entranyes i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seues forces:
—Eres beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teues entranyes. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vinga a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teua salutació, l’infant ha saltat d’entusiasme dins les meues entranyes.
»Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.

¿Recordem com començàrem l’Advent? El primer diumenge sentíem a Jesús parlar de la por de les nacions en vore que el cosmos sencer quedaria transformat per Déu. El segon diumenge ens parlava de l’Emperador i dels grans governants. Joan Baptista insistia en el tercer diumenge, davant de molta gent, en les actituds necessàries per a evitar «el foc que no s’apaga», com l’honradesa i la justícia.

I ara, que acabem l’Advent i estem a punt de trobar-nos amb el Rei dels reis, l’evangeli ens mostra una escena costumista i casolana: dos dones que se saluden en una aldea perduda de les muntanyes de Judà; dos dones sense cap poder polític, sense cap importància geoestratègica, sense cap riquesa ni patrimoni. Dos dones embarassades que beneïxen Déu.

Els estudiosos subratllen que l’encontre entre les dos dones és, sobre tot, l’encontre entre Joan Baptista i Jesús, que estan formant-se en el seu interior; i és veritat que, en aquella societat masclista que excloïa les dones de la vida pública, elles eren només valorades en referència a un baró: «la filla de», «la muller de», «la mare de». Però Lluc posa especial atenció en els personatges femenins i ens demana que ens fixem en elles, perquè n’hem d’aprendre molt.

Maria queda retratada com una persona enèrgica i dinàmica. Després que l’àngel li anuncie que serà la mare de Jesús, es posa en camí amb presses i decisió. Tot passa molt de pressa, amb molta força i intensitat. Maria entra i saluda; el xiquet bota en les entranyes d’Elisabet; l’anciana s’ompli de l’Esperit Sant i crida amb totes les seues forces una benedicció.

Déu està actuant des de dins de les vides, de les ànimes i dels cosos d’estes dones, i tot ens convida a observar com la força divina les transforma. Estem acostumats a pensar en la religió com un conjunt d’idees que creiem i que ens poden afectar intel·lectualment. Això és només una part de la veritat. Els evangelis ens mostren com Déu renova d’arrel tota la persona: esperit, ànima, cos, ment, afectes, sentiments… La «Bona Notícia», abans que ser «notícia» és «bona», és felicitat, alegria, conversió vital. Quan ve Jesús, l’Esperit ens ompli, el nostre interior es commou, ens alterem per l’emoció i ens llancem a cridar, i a cantar, i a beneir, i a desitjar felicitat. No pot ser d’altra manera!

Elisabet comprén que Déu està fent coses grans en Maria. La jove insignificant de Natzaret és, en realitat, la dona més important entre les dones de la Història. La seua presència fa saltar d’alegria i d’entusiasme. Maria és gran perquè ha cregut, perquè s’ha fiat, perquè s’ha entregat totalment a Déu que l’ha cridada. Maria ha sabut en qui confiar, i tot allò que Déu li ha promés es complirà.

Després de dos mil anys, tenim encara molt que aprendre de les dones dels evangelis, especialment els hòmens. Hem fet una religió massa centrada en el cervell, i elles ens ensenyen a implicar-nos totalment, a posat tota la nostra persona davant de Déu i deixar que ell ens amare des de la punta dels cabells fins a les profunditats dels sentiments.

(Diumenge 4t d’Advent – Cicle C)
(Dibuix: fano)
(Text bíblic de laparaula.com/biblia)

Deixa un comentari