«Alceu el cap ben alt» (Lluc 21,25-28.34-36)

[Evangeli del diumenge, 29 de novembre 2015]
(Diumenge 1 Advent – Cicle C)

Lluc 21,25-28.34-36:

[En aquells temps, deia Jesús als deixebles:]
—Hi haurà senyals en el sol, la lluna i les estreles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d’ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comence a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta.
»Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no siguen un pes per al vostre cor, perquè de sobte, com un llaç, vos trobaríeu al damunt aquell dia, que caurà sobre tots els habitants de la terra. Vetleu, doncs, i pregueu en tot moment perquè pugueu escapar-vos de tot això que ha de succeir i presentar-vos sense temor davant del Fill de l’home.

Hi ha tres evangelis que ens presenten un discurs de Jesús sobre allò que en podríem dir «la fi del món»; són Marc, Mateu i Lluc. Però cada un és molt diferent dels altres perquè adapta molt les paraules de Jesús segons la situació de la seua comunitat i la forma d’expressar-se de la seua pròpia cultura. Mateu, per exemple, escriu a una comunitat que coneixia molt bé el judaisme i les Sagrades Escriptures, però Lluc té davant un auditori molt diferent, de cultura més bé grega, a la qual la simbologia jueva no deia tant.

La lectura de hui ens presenta dos fragments del final d’eixe discurs segons Lluc. Al principi estes mateixes paraules podien sonar terrorífiques: els astres que trontollen, els signes en el sol, la lluna, les estreles… Els primeríssims cristians estaven convençuts que la fi del món estava a punt d’arribar; que Jesús tornaria d’un moment a altre per a instaurar el seu Regne. Per això les notícies de guerres i revolucions eren rebudes amb inquietud i sempre amb el mateix dubte: Serà esta la guerra definitiva? S’acabarà el món despús-demà?

La guerra que més va impressionar als cristians d’Israel va succeir al final dels anys 60 i va acabar amb la destrucció de Jerusalem i del Temple en l’any 70 per part dels romans. Però, després de la derrota, no va arribar la fi del món, i per això els mateixos cristians hagueren de replantejar-se les seues idees i començaren a pensar que potser no era tan imminent. La cosa es retardava, potser Jesús s’havia enganyat? O més bé ho havien interpretat malament?

Lluc no és l’únic que ens mostra esta reflexió. Ell està convençut, com els cristians ho estem ara, que el món s’acabarà i que al final triomfarà el bé sobre el mal. Però, mentre esperem, tenim treball per a fer. Per això, allò més important del discurs que Lluc ens presenta no està en el futur, que ningú no coneix, sinó en el present. L’evangelista posa davant dels seus lectors dos actituds; les dos tenen a vore amb la fi del món, però es viuen ja des d’ara. El dia de demà queda massa lluny, es tracta de viure en profunditat l’ara:

  • La primera actitud és superficial; la d’aquells que s’espanten davant de les desgràcies, els que viuen amb por perquè, en el fons, no tenen esperança. Lluc menciona el vici, l’alcohol i el deixar-se portar pels embolics de la vida; però són només tres exemples per a què nosaltres, els lectors, puguem afegir-ne més; tot allò que ens trau de nosaltres mateixos, que no ens deixa anar al profund, que ens fa superficials.
  • La segona actitud està plena d’esperança; la representa amb la postura dreta, el cap alçat i l’estar sempre despert, alerta, vigilant, desitjós de vore Jesús. El creient no sucumbix davant de les desgràcies, perquè la seua confiança està ferma en Déu (que no vol dir que no les patisca, perquè el patiment està present en la vida de tots; és diferent l’actitud vital davant d’eixe mateix patiment). Lluc afegix a més un tema que li encanta: l’oració. «Pregueu en tot moment» és la seua forma d’insistir en la pregària confiada i constant.

D’esta forma, com déiem, Lluc transforma un text que parla de la fi del món en un discurs centrat en el present, que és en realitat el que importa. Nosaltres cristians de hui podem aprendre molt de la llibertat amb què l’evangelista transmet el missatge de Jesús. Perquè ell és fidel a Jesús, no vol inventar-se un missatge nou que Jesús no acceptaria, però la seua fidelitat és creativa, és a dir, que ha de dir alguna cosa important i valuosa per als cristians pels quals escriu. Per a ells i nosaltres el problema de la fi del món imminent ja no significa quasi res, allò que de veritat té valor és la vida que vivim en cada moment, el dia a dia, l’ara.

(Diumenge 1 Advent – Cicle C)
(Text bíblic de www.laparaula.com/biblia)

Deixa un comentari