Divendres Sant – Passió del Senyor

(Basada en una homilia del P. Josep Alegre, abat de Poblet)

Mire’m l’arbre de la creu. Mirem el Mestre de dolors. El qui ens pot mostrar el sentit dels nostres dolors en este món. El qui posa davant dels nostres ulls la humanitat de Déu, esgarrant el misteri amb els seus dos braços oberts.
Mirem l’arbre de la Creu on podem contemplar la llum de l’abandó sense reserva; el silenci aclaparador, la nuesa més dramàtica, la quietud de la nit que ens angoixa.
Mirem l’arbre de la creu on, com en un espill, despunta la llum de Déu, en un migdia ple de tenebres.

Mirem l’arbre de la creu, hui. Mirem el calvari de la humanitat de Déu, hui. La llum de la Paraula ens suggerix el camí de la contemplació de Déu en l’home de hui, la contemplació de l’amor de Déu, en la creu dels hòmens i dones de hui.
Vivim en un món difícil. Ens arriba als països que ens pensàvem més «desenvolupats» la crisi, les retallades, la por del futur, la incertesa. Però milions de persones viuen i han viscut sempre en el pou fosc de la pobresa, de la injustícia, de la marginació, de l’opressió, de la negació dels seus drets.
Sabem que lluny de nosaltres i també prop, viuen persones que no poden patir cap crisi, perquè no tenen res.
Sabem que el món s’ompli de bones paraules davant de les grans desgràcies, que tots podem prometre moltes coses, però les ajudes no arriben, o arriben tard, o es queden pel camí. I, quan els que patixen deixen de ser notícia, deixem que s’esborren del nostre record.
Contemplem meravellats els progressos i els prodigis que el ser humà és capaç de fer; sabem, a més, que en el món hi ha recursos suficients per a tots, bens capaços de fer viure a tots una vida digna… Però estan mal repartits. Uns pocs volem tindre molt, tindre-ho tot. Ens rebel·lem quan veiem alguns que malbaraten les seues riqueses… però que ningú ens toque a nosaltres els nostres luxes o capricis.
La creu de Jesucrist no és una creu del passat; és una realitat ben present, dolorosament present.
És també la nostra creu, el descobrir-nos limitats, pobres, menuts, pecadors, necessitats d’un amor etern que enyorem i mai arriba.
És fàcil ser bo quan les coses ens van bé, és fàcil parlar de com s’haurien de fer les coses quan el dolor no ens toca de prop. Però, en els moments de sinceritat més intensa, mirem el món, mirem al voltant, ens mirem a nosaltres mateixos i ens podem preguntar: ¿Hi ha eixida? ¿Hi ha vida? ¿Hi haurà felicitat?

En eixos moments, només queda mirar la Creu.
Sí que hi ha eixida, perquè Crist continua venint a sa casa. Cada dia ve a la casa de l’home que porta el cànter d’aigua. Cada dia ve Crist per celebrar el seu misteri d’amor, que no s’esgota. Cada dia ve Crist disposat a plantar la seua creu en el calvari de l’home, per proclamar un dia i un altre també, el seu amor. I manifestar-se en la seua més gran paradoxa: la plenitud de la seua bellesa, Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l’amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels hòmens els abraços més afectuosos.

Acostem-nos a la Creu de Crist. Només als qui estan al costat de la Creu se’ls revela la glòria de la creu, descobrixen el sentit del dolor, penetren en la llum del misteri. Perquè només de la creu penja l’amor.

Deixa un comentari