[Homilia del Dijous Sant – Missa del Sopar del Senyor]

Evangeli de Joan 13,1-15:

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seua hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el Món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de fer-li traïció, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’alçà de taula, es llevà el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan anava a rentar a Simó Pere, aquest li diu:
—Senyor,¿vós voleu rentar-me els peus a mi?
Jesús li respon:
—Ara no entens açò que faig., ho entendràs després.
Pere li diu:
—Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.
Jesús li contestà:
—Si no et rente, tu no eres dels meus.
Li diu Simó Pere:
—Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap.
Jesús li respon:
—Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.
Jesús sabia qui l’havia de trair; per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué:
—Enteneu això que vos acabe de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i féu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, vos he rentat els peus, també vosaltres vos ho heu de fer els uns als altres. Vos he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo vos ho he fet.

0.
Acabem d’escoltar una escena preciosa i fascinant. L’evangelista Joan ens vol explicar què està passant i què va a passar. Jesús celebra el sopar pasqual amb els seus, la tensió amb els enemics és cada volta més dramàtica, els deixebles no entenen les paraules i els gestos de Jesús. Pere, especialment, no vol acceptar que Jesús es rebaixe. Segons pensa Pere, i pensen els altres, el que fa no té cap sentit.
Per això l’evangelista ens ho explica.

La Pasqua dels jueus és el signe de l’alliberament de l’esclavitud; amb ella recordaven que Déu ha cuidat i cuida del seu poble. Els jueus eren, i són, molt estrictes en el record; estan convençuts que si se’ls oblida que Déu els salva, perdran tota esperança; i tenen molta raó. Sense Déu, ¿qui els salvarà?
Jesús, com llegim en els evangelis, dóna un nou sentit al sopar pasqual: És ell el qui s’entrega. La passió i mort que celebrarem demà no s’entenen si no l’explica ell amb els seus gestos del sopar de hui.
El primer gest és el de llavar els peus. És un signe molt antic, que ja practicaven els nòmades del desert fa mil·lennis; expressa l’acollida del caminant, del viatger, quan és benvingut a una tenda o un campament. Un esclau de l’amo és l’encarregat de llavar els peus del nouvingut; mai és l’amo, naturalment, sinó un esclau. A més, també hi ha nivells entre els esclaus; l’encarregat de llavar els peus no és ni el majordom ni cap dels servents més importants, sinó un esclau menor.
Jesús, en l’escena que hem llegit, s’alça, es lleva el mantell (que és signe de dignitat, però que li molesta per a servir), es posa la tovalla… Imagineu què pensarien els deixebles en vore tot això: «¿Què fa? ¿Què vol dir?» Ells entenien perfectament que Jesús estava canviant els papers: L’amo, el Senyor, està fent la faena de l’esclau. Els deixebles estan rebent les atencions del seu mestre. Així no es feia en aquella cultura… ni es fa en la nostra. El cap és el cap, l’amo és l’amo, el qui mana és el qui mana!
Per a Jesús no. Per a Jesús, ell, el Senyor, és el qui servix. «Vosaltres em dieu Mestre i Senyor, i dieu bé, perquè ho sóc. Jo, Mestre i Senyor, vos he llavat els peus.»
Al principi de la lectura ja ens ha dit Joan per què Jesús fa això: «Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostra el seu amor fins a la fi». Sabem que es referix a l’entrega de tota la seua vida en la creu, per pur amor a nosaltres…

Això que fa Jesús de canviar els papers, de donar-li un sentit nou a tot a partir del seu amor total, ens marca profundament als cristians, que volem ser els seus seguidors, i marca també els tres grans misteris que celebrem el dijous sant: la institució de l’eucaristia i de l’orde sacerdotal i el manament de l’amor fratern.

1.
L’eucaristia començà sent un sopar. Posar-se a la taula amb els amics i coneguts és tot un signe de comunió. No solem menjar amb desconeguts. En les cultures primitives açò es vivia amb molta importància; els jueus, per exemple, tenien prohibit asseure’s a la taula en companyia dels no jueus. Igualment, nosaltres, per exemple en un convit, tendim a posar-nos en companyia dels més amics i anem fugint dels qui ens cauen malament.
Quan Jesús ens regala l’eucaristia, li dóna un sentit nou. Ara, el pa i el vi que mengem, no serà tan sols el fruit dels nostres esforços i el signe de l’alegria compartida. Ara, el pa i el vi seran la seua vida, la seua presència, la seua donació, el seu amor, el seu cos i la seua sang entregats per a la vida, per a donar vida al món. El pa que es partix, es repartix i es compartix és signe i presència de la seua persona, que va viure repartint-se per amor, que va compartir tot allò que tenia amb els més necessitats, tot el seu temps, totes les seues forces…, que es va partir realment, en la creu, per amor a nosaltres.
El vi que s’aboca i del que bevem tots, és la seua sang, entregada per donar-nos vida, vessada des del seu costat en la creu. D’ella naix la vida nova que a nosaltres ens renova, ens transforma en criatures noves.
Ara, quan els cristians ens reunim ja no podem seguir sopant només amb els amics; Jesús s’ha compartit a si mateix per a ensenyar-nos a compartir també nosaltres, a obrir els nostres horitzons, a comprendre que tot el món, tots sense excepció, estan cridats a seure a la mateixa taula del Senyor.
Cada vegada que celebrem l’eucaristia, ho hem de fer amb l’actitud generosa i oberta de Jesús; amb l’acció de gràcies en els llavis, l’entrega pels altres en el cor i la donació i l’amor en les mans.

2.
El segon misteri que contemplem de forma especial en esta nit és la institució de l’orde sacerdotal. Els cristians som tots sacerdots, profetes i reis des del baptisme. Els sacerdots de les religions antigues eren els que entraven en contacte amb les divinitats; el poble estava lluny dels déus, i només ells podien fer de pont, amb pregàries i sacrificis d’animals.
En el cristianisme no és així. Gràcies a Jesús, Déu encarnat, tota la humanitat està prop de Déu, o millor dit, Déu s’ha acostat a cada u, a cada una, de forma tan intensa, que tots el tenim a l’abast, si volem escoltar-lo. Tots podem pregar directament Déu, tots podem fer-li el sacrifici de la nostra vida, és a dir, donar-nos a ell totalment.
Però Déu també ha triat, d’enmig de la comunitat, alguns cristians per a exercir un ministeri molt especial; són responsables d’ajudar la comunitat a caminar pels camins de l’evangeli, de fomentar la unitat, l’entesa i l’amor entre tots els cristians, i molt especialment, de transmetre, de part de Déu, el regal dels sagraments. «Ministeri» vol dir «servici», i el lavatori dels peus n’és un signe molt poderós. Els sacerdots cristians només podem viure la nostra missió com a servidors, i mai com «amos» o «senyors». Déu ens crida a una faena molt difícil, però fascinant, donar-nos totalment a l’Església, a la comunitat dels creients, entregar tot el que som, fem i vivim, desgastar-nos per amor a la comunitat.

3.
El tercer gran misteri que celebrem hui és l’amor fratern. En esta nit, Jesús ens dóna el manament de l’amor i ens ensenya què vol dir.
¿Vos heu fixat que dir «manament de l’amor» és un absurd? No es pot «manar» «l’amor». ¿Vos imagineu que algú vos diu: «heu d’enamorar-vos d’esta persona»? No es pot fer; no es pot estimar «per obligació». Llavors, ¿per què Jesús ens diu en esta nit: «vos done un manament nou, que vos estimeu els uns als altres com jo vos he estimat»?
Perquè ell ens ha estimat primer. Ell ens ha proposat el seu amor com un camí per a seguir-lo. Déu mai imposa, sempre proposa. Fins i tot en el desert, en el moment de segellar l’Aliança, Moisés li va proposar al poble la Llei de Déu i li va preguntar: ¿Vols acceptar-la? (cf. Dt 30,15-20)
Jesús pot donar-nos este manament de l’amor perquè va per davant de nosaltres. Per a ell estimar és donar la vida per tots, sobre tot pels pecadors.
Nosaltres moltes vegades pensem que l’amor fratern significa que tots ens volem i que no hi ha problemes entre nosaltres. Però, en el moment què hi ha dificultats, quan algú fa alguna cosa que no ens agrada, o que no està bé, ja trenquem la baralla, no pensem en l’amor fratern, cada u que faça el que puga, el que li convinga.
Quan Jesús ens dóna el seu manament de l’amor, està a punt de donar la vida pels pecadors, per nosaltres que som pecadors. Ell és molt conscient del que ens està demanant: Vol que ens estimem sobretot quan és difícil, quan hi ha problemes d’incomprensió, quan es trenca la comunicació, quan l’altre ha fet alguna cosa que em molesta, quan la persona que tinc prop considere que m’ha traït. En eixos moments podem demostrar que som cristians, que som seguidors del Crist, d’aquell que estima fins al final. Hem de buscar comprendre els altres, restablir la comunicació, la relació, cal esforçar-nos per tornar a parlar amb aquell que hem rebutjat… no s’arregla res deixant de parlar amb algú. Com Jesús, que es va llevar el mantell, signe de la seua dignitat, per a poder servir, nosaltres, algunes voltes hem de llevar-nos l’orgull que no ens deixa perdonar.

4.
Acompanyem Jesús en esta nit profunda i misteriosa amb la nostra pregària. Ell se’n va al Pare, donant-ho tot per nosaltres, però ens ha deixat faena per a fer, molta faena per a fer: estimar-nos com germans, amb la profunditat de l’amor que ell va tindre per nosaltres.
Ell va davant. Nosaltres estem convidats a seguir-lo.