[Evangeli del diumenge, 2 durant l’any – Cicle B]
Joan 1,35-42:
En aquell temps, Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué:
—Mireu l’anyell de Déu.
Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà:
—¿Què voleu?
Ells li digueren:
—Rabí —que vol dir “mestre”—, ¿on vos allotgeu?
Jesús els respon:
—Veniu i ho veureu.
Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la vesprada. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué:
—Hem trobat el Messies —que vol dir “l’Ungit”.
I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué:
—Tu eres Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes —que vol dir “Pedra”.
Este fragment de l’evangeli de Joan, col•locat cap al principi del relat, està ple de sentiments i de intuïcions que són impossibles d’expressar en un text. Quan Joan veu Jesús, l’enviat de Déu que ell està anunciant com herald, l’evangeli no ens narra el torrent d’emocions que el travessarien; tan sols ens oferix un senzill “fixant-se” en ell. Quan els dos deixebles senten a Joan, també s’ompliria el seu cor d’esperança, de desig de seguir, comprendre, escoltar i estimar aquell desconegut; açò ho insinua l’evangelista dient que “el seguien” sense dir-li res. Què sentiria Jesús al adonar-se’n de l’interés que despertava en aquells deixebles de Joan? El senzill diàleg, encara que diu tan poc, és molt expressiu. “Què voleu?”, diu Jesús; què respondríem nosaltres a eixa pregunta?, què és el que realment volem?, què desitgem que la vida ens done?, què anhelem amb més força? La resposta dels deixebles aclarix més del que pareix: “Rabí, ¿on vos allotgeu?” Busquen a un ‘mestre’, a algú que els explique els secrets de la vida, algú que els ensenye, perquè se senten ignorants de la veritat. Mentres nosaltres seguim pensant que sabem molt, serà difícil que estiguem disposats a aprendre de Jesús; sense l’actitud del deixeble la nostra ment serà impermeable a qualsevol novetat, especialment a una novetat tan radical com la que Jesús ens porta.
Els deixebles, després de reconéixer que busquen un mestre, li pregunten a Jesús on viu; amb això, estan afirmant que el veuen a ell com eixe mestre que busquen, que volen passar un temps llarg amb ell, que posen les seues esperances en la seua companyia, en la seua paraula, en l’exemple de la seua vida. Els ‘mestres’ en aquella cultura, i encara en la nostra, no són només persones amb paraules interessants, sinó amb vides interessants. Persones que val la pena conéixer, i no només escoltar o llegir, persones amb les què compartiríem amb gust el nostre temps, de forma que quedara gravat en la nostra memòria (“eren vora les quatre de la vesprada”).
L’ensenyança principal d’este encontre és la necessitat d’intimitat amb Jesús. No hi ha prou amb les seues paraules, amb el simple relat informatiu d’allò que va fer i va dir, necessitem implicar-nos personalment amb eixa història, amb eixa persona, amb la seua vida, la seia entrega i el seu amor. Al arribar a eixa conclusió, alguna cosa ens deixa perplexos. Si les paraules no són prou, i l’evangeli de Joan està fent tan sols de paraules… com podem accedir a Jesús?
L’evangelista ha pensat en això, el seu evangeli no és només un relat des de fora, de fet és el menys ‘objectiu’ dels evangelis, si es pot parlar així, és una invitació personal a aprofundir, com el mateix Joan va fer, en el misteri de Jesús. Col•locar este encontre al principi del relat és tot un suggeriment; ens demana que no llegim l’evangeli com una història que passa davant dels nostres ulls mentres observem com espectadors externs, sinó que ens impliquem personalment, íntimament, com feren els dos deixebles, com va fer l’evangelista i la seua comunitat, com han fet milions de cristians al llarg del temps.
La vida no està formada per observacions, sinó per vivències.
(2 Diumenge durant l’any – Cicle B)