[Evangeli del diumenge, Baptisme del Senyor – Cicle B]

Marc 1,7-11:

En aquell temps, Joan predicava així:
–Després de mi, ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calcer. Jo us he batejat només amb aigua; ell vos batejarà amb l’Esperit Sant.
Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan eixia de l’aigua, veié que el cel s’esguellava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel:
–Eres el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Hi ha en l’aire una veu molt poderosa i al mateix temps subtil, amagada, que penetra per tots els nostres porus a cada moment; una veu que ens demana que demostrem el que valem, que ens exigix que ens superem cada vegada més, fins i tot que superem a altres per a destacar; una veu que insistix en què ningú regala res, en què hem de guanyar-nos el respecte, l’atenció i fins i tot l’amor dels altres; una veu que insistix en què en este món no hi ha lloc per als dèbils, per als pusil·lànimes, que afirma que només valem allò que som capaços de demostrar, que convertix la pròpia vida en un mercat, en una subhasta en la que el qui no puja per damunt dels altres va a quedar trepitjat per la mateixa història. De vegades ens arribem a adonar, i pensem que hi ha alguna cosa que falla; intuïm que ens estem enganyant; és llavors quan la veu es torna més forta i subtil, i així acabem donant-li tota la culpa al sistema, als governs, als poderosos…
Eixa veu és la de la nostra societat competitiva, consumista, que no deixa de comparar persones amb persones, d’avaluar, d’aprovar i suspendre, d’exalçar i humiliar. Estat així la societat, la solució no està en buscar culpables; culpabilitzar és el millor cascall per adormir-nos, perquè ens eximix a tots de la nostra responsabilitat; sempre podrem trobar algú amb més culpa que nosaltres.
És a esta societat, que és ara així, i que ja era igual fa milers d’anys, a la que arriba una paraula nova, desconeguda, realment alternativa, una Paraula amb majúscula que ressona amb la força de la veu de Déu: «T’estime.»
El text del Baptisme de Jesús és la primera demostració de què Déu ho fa tot al revés. Jesús encara ho ha fet res, no ha predicat, no s’ha entregat per ningú, no ha fet cap miracle ni ha alçat la veu contra els poderosos, però Déu, abans de tot això, li diu: «T’estime.» Així, sense més, incondicionalment, gratuïtament, absolutament. L’amor de tot un Déu ha sigut abocat sobre la vida del seu Fill senzillament perquè sí. Potser nosaltres necessitem motius per estimar, però Déu no. Déu és amor i aboca el seu amor pel pur goig d’estimar.
Però encara hi ha més. El text del Baptisme de Jesús no és un quadre dels que admirem en els museus per a tornar a casa sense que tinga res a vore amb nosaltres. L’evangelista Marc ens el posa davant com un espill, per a què sentim la mateixa veu de Déu que ens diu a cada u i a cada una: «T’estime.» Tu eres també el fill estimat, la filla estimada, tu eres també el predilecte, la predilecta de Déu. La Paraula autèntica de l’Univers és l’amor, i només l’amor. Les veus múltiples que ressonen al nostre voltant i que insistixen en què valem poc, en què ningú vol a ningú a canvi de res són només insectes molestos que podríem apartar amb una senzilla manotada; tan sols hem d’escoltar amb atenció la veu interior del nostre cor, en ell està Déu repetint-nos una i altra vegada, a cada moment: «T’estime.» Davant Déu no hem de demostrar res, no necessitem aparentar què grans, enginyosos, bons o bonics que som, no ens servix el maquillatge, ni les operacions d’estètica. Davant Déu podem acudir despullats, amb al total confiança de què ell ens estima, ens vol amb la immensitat del Cosmos que ell va crear per a regalar-nos-el, amb l’autenticitat de la Paraula que mai passa.
La Paraula de Déu és tan gran que si fórem capaços de fer-li un lloc en la nostra vida, tota la resta canviaria de color, guanyaria una profunditat no sospitada. La persona que tinc al costat, la que em fa la vida impossible, aquella altra que tant m’ajuda, les que estime i m’estimen, totes seran expressió d’alguna cosa més fonda, d’un camí de vida amb llums i ombres que desembocarà en la Llum eterna de l’amor de Déu. No hi ha altra veritat més gran que esta, no hi ha altra veritat que ens puga fer més grans.

(Baptisme del Senyor – Cicle B)