[Evangeli del diumenge, 1r Quaresma – Cicle A]

Mateu 4,1-11:

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptara. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué:
—Si eres Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornen pans.
Jesús li respongué:
—Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que ix de la boca de Déu”.
Llavors, el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:
—Si eres Fill de Déu, tira’t de dalt baix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguen a les palmes de les mans, perquè els teus peus no entropessen amb les pedres”.
Jesús li contestà:
—També diu l’Escriptura: “No temptes el Senyor, el teu Déu”.
Després, el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seua glòria i li diu :
—Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.
Llavors, li diu Jesús:
—Vés-te’n d’ací, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell només”.
Llavors, el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

L’evangelista Mateu ha sabut combinar multitud de referències a les Escriptures. La seua comunitat estava formada sobretot per jueus que seguien el missatge de Jesús; per a ells estava clar que no havien abandonat el judaisme per a fer-se cristians, sinó que Crist era la plenitud de les Escriptures jueues.
Per a mostrar açò, el passatge de les temptacions està teixit amb insinuacions a la història d’Israel que un jueu captava fàcilment; una cosa pareguda succeïx quan nosaltres citem mig refrany i imaginem que qui ens escolta entén el missatge sencer. La diferència és que ací Mateu està parlant de l’etapa fonamental del poble d’Israel, quan Déu el va traure d’Egipte i el va conduir pel desert durant quaranta anys. Aquella experiència la coneixia qualsevol xiquet hebreu, però no tant pels detalls històrics, sinó per la reflexió des de la fe que el poble feia. En el desert el poble va passar per dures temptacions, va voler tornar-se a Egipte, a la seguretat de l’aliment en l’esclavitud, va voler adorar als ídols, a un bou fet d’or, en compte de al seu Déu alliberador, va voler temptar el mateix Déu perquè no es fiava d’ell. Tota la Bíblia està plena de l’experiència de pecat d’Israel i del perdó concedit per Déu, que renova una vegada i una altra l’Aliança.
Este rerefons està en la lectura de hui des de les paraules «desert», «temptació» i «quaranta». Mateu insistix en el fet que Jesús està totalment ficat en la història del seu poble, des del principi ens presenta una genealogia que es remunta a Abraham, després descriu el seu viatge a Egipte i la seua tornada d’allí fins la terra promesa, sempre conduït per Déu i la seua Paraula. Ara, després del baptisme, l’evangeli ens va a mostrar a Jesús patint les mateixes temptacions que el seu poble, però, a diferència d’ell, Jesús eixirà victoriós.

La primera temptació és comprensible: «després de dejunar quaranta dies i quaranta nits, al final va tindre fam». Pareix un poc ridícula la frase, ja que qualsevol de nosaltres sentiria fam ja la primera nit, però complix un objectiu molt precís, relacionar el número quaranta amb la fam. El número i el desert remeten de seguida a l’èxode d’Israel pel desert, la fam és una de les temptacions del poble, la que li fa mirar arrere, a l’esclavitud i desitjar-la!

«¡Tant de bo haguérem mort a les mans del Senyor en el país d’Egipte quan ens assentàvem junt a l’olla de carn i menjàvem pa fins a fartar-nos! Ens heu portat a este desert per a matar de fam a tot este poble.» (Èxode 16,3)

El que el temptador planteja és senzill; posar les pròpies necessitats i apetències com a prioritat. El dejú té un sentit espiritual; subratlla que la vida autèntica no ve per la satisfacció física, sinó que dins del ser humà hi ha una fam més fonda que només Déu pot omplir. El temptador, en canvi, té una idea egoista del Fill de Déu; per a ell, ser Fill de Déu vol dir aprofitar-se dels propis «poders» com si fóra un mag o un fetiller.
Jesús rebutja la proposta amb un recurs també espiritual, la Paraula de Déu. Recorre a l’Escriptura com a aliment de la seua ànima i precisament serà eixe aliment el que li ajudarà a superar la temptació. La citació de Jesús és una frase de Deuteronomi 8,3; si llegim el paràgraf sencer del Deuteronomi veiem que es tracta d’una explicació de per què el poble va passar fam en el desert; s’afirma que Déu prova al seu poble com un Pare educa el seu fill, que les dificultats el fan fort en la fidelitat, però que, al mateix temps, Déu li va donar el mannà per a alimentar-lo.
El poble va fallar en la temptació, li va fallar la fidelitat a Déu. Jesús, en canvi, serà capaç de renovar el poble de Déu a través de la seua pròpia fidelitat a la Paraula.

En la segona temptació el diable canvia d’estratègia; si Jesús cita les Escriptures, el temptador també se les coneix i és capaç de donar-les la volta per a fer que encaixen amb els seus interessos. «Si eres el Fill de Déu, l’Altíssim et protegirà, ho diu la Bíblia».
Si Jesús haguera volgut triomfar i tindre èxit, no haguera actuat com ho va fer, rodejant-se de gent senzilla i acceptant la companyia igualment de pecadors i de fariseus, de prostitutes i de caps de sinagoga. La temptació de l’èxit fàcil, és també la de temptar Déu mateix, com va voler fer el poble en el desert. La resposta de Jesús és una citació del Deuteronomi 6,16, que, llegida en el seu context, recorda l’episodi en què el poble murmura contra Déu i li exigix aigua, enyorant novament l’esclavitud a Egipte (Èxode 17,1-7).

La tercera temptació és la definitiva. La frase del diable és enganyosa: «Et donaré tot el poder si reconeixes que jo tinc tot el poder». En si és absurda però podem caure moltes vegades en ella. Pretendre dominar als altres és, en el fons, perdre la llibertat i ser dominat per l’ànsia de poder. És la paradoxa que molts hòmens poderosos han experimentat en la història. Més tard Jesús ensenyarà que el poder entre els seus seguidors només pot ser servici, col·locar-se en l’últim lloc.
La resposta davant de la temptació torna a ser la Paraula de Déu (Deuteronomi 6,13), la crida a la fidelitat que el poble, en el desert, no va saber complir. Van preferir fer-se una escultura en forma de bou i adorar-lo com el seu déu, en compte d’esperar a Moisès que baixava amb la llei alliberadora del Déu autèntic.
Al final de l’evangeli, Jesús mateix dirà que li «ha sigut donat tot poder en el cel i en la terra» (Mateu 28,18); allò que el diable li prometia, el poder, ho ha adquirit Jesús d’una altra manera; en compte de prostrar-se i adorar al mal, ha entregat la seua pròpia vida per amor a la humanitat i al bé.

Per a nosaltres les tres temptacions se’ns presenten amb vestidures distintes, però són sempre les mateixes: posar la nostra vida al servici dels nostres instints; posar a Déu al nostre servici; posar als altres al nostre servici.
Véncer les temptacions no és fàcil; no ho va ser per a Jesús ni ho serà per a nosaltres, per això Mateu ens oferix la seua reflexió. Jesús, abans que res, s’aferra fermament a la seua fe, s’acull a Déu i a la seua Paraula per a véncer les temptacions; no dialoga amb elles, no comença a buscar els pros i contres, se n’adona des del principi que el temptador vol desviar-lo del seu camí. Mateu ens suggerix així una forma de lluita contra la temptació, la Paraula de Déu: llegir-la, meditar-la, orar-la, fer-la la nostra, incorporar-la al nostre sentir i a la nostra forma de comprendre el món i la vida. En segon lloc, totes les temptacions suposen voler servir-se dels altres, o de Déu, en compte d’oferir la pròpia vida al servici dels altres; el servici callat i desinteressat, com Jesús mateix va viure i ens va ensenyar, serà una ferramenta poderosa contra la temptació de l’egoisme. En tercer lloc, la temptació sempre es desemmascara com a esclavitud; els textos de l’Antic Testament són molt clars, el poble murmura contra Déu i contra Moisès enyorant com vivien de bé sent esclaus a Egipte. En la Bíblia, Déu sempre vol alliberar-nos, mai esclavitzar-nos, però també deixa que nosaltres triem el camí. Finalment, Jesús no ens deixa sols en la nostra lluita, ens va prometre que estaria sempre amb nosaltres, fins al final dels temps, i així continua sent.

(Diumenge 1r Quaresma – Cicle A)