Dimecres de cendra (Mateu 6,1-6.16-18)

Mateu 6,1-6.16-18:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent vos veja, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan faces almoina, no ho anuncies a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Vos assegure que ja tenen la seua recompensa. En canvi, tu, quan faces almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quede amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els veja. Vos assegure que ja tenen la seua recompensa. En canvi, tu, quan pregues, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.
»I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom veja que dejunen. Vos assegure que ja tenen la seua recompensa. En canvi, tu, quan dejunes, perfuma’t el cap i renta’t la cara, perquè els altres no vegen que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.

Hui, dimecres de cendra, l’evangeli ens convida a anar a la profunditat, a no quedar-nos en la superficialitat de les costums. Hui Mateu ens parla d’almoina, pregària i dejú, com és clàssic en la quaresma, però no per a què «complim» i quede tranquil·la la nostra consciència, sinó per a que anem al fons de la qüestió.
—L’almoina, en cristià, mai ha sigut (mai deuria ser) d’allò que ens sobra. I, per suposat, no es tracta només de diners (que també el necessiten molts). El do més preuat hui en dia potser siguen, no els euros, sinó els minuts. Podríem plantejar-nos esta quaresma fer «almoina de temps» dedicat a qui ens necessite; potser algun familiar malalt, o algun amic…
—La pregària és com l’aire que respira la fe. Sense l’aire no podem subsistir, i qui no té necessitat ni de respirar… ja m’enteneu. La pregària tampoc té tants secrets: «Que no és altra cosa oració mental, al meu parer, sinó tractar d’amistat estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem que ens vol» (Sta. Teresa de Jesús).
—El dejú potser ens puga resultar menys comprensible en els nostres dies. Diem: «Si tinc la nevera plena, i demà vaig a poder menjar, ¿quin sentit té que hui dejune?» és dert que no té cap sentit per a «arreglar el món», el dejú pretén ser només un signe; pot ser dejú d’aliments, o de qualsevol altra cosa, però seguix sent només un signe. El significat és més profund, és una forma de dir-li a Déu (i, en realitat, a nosaltres mateixos) que necessitem d’ell; que, a pesar que en la nostra societat no estiga de moda necessitar a ningú, i que potser tots voldríem ser herois que salvem al món sense ajuda, hi ha un moment en el que ens sentim necessitats, dèbils, xicotets…, però atenció! No ens sentim desemparats, deprimits ni humiliats, això és una altra cosa. No és que siguem humils perquè ens menyspreem a nosaltres a nosaltres mateixos, això mai, senzillament estem sent realistes, busquem ser autèntics, i ho expressem amb el signe senzill de la nostra debilitat.
Anem, doncs, al profund en esta quaresma, no ens quedem en la superfície, què per a això ja tenim els programes del cor (que millor dit són programes de «la pell»).

Deixa un comentari