[Evangeli del diumenge, 2n Quaresma – Cicle A]

Mateu 17,1-9:

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta, i es transfigurà davant d’ells. La seua cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum.
També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell.
Pere va dir a Jesús:
—Senyor, que bé estem ací dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.
Encara no havia acabat de dir això, quan els cobrí un núvol lluminós i de dins el núvol una veu digué:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en el qual m’he complagut; escolteu-lo.
En sentir-ho els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué:
—Alceu-vos no tingueu por.
Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no digueren a ningú res d’aquella visió fins que el Fill de l’home no haguera ressuscitat d’entre els morts.

Els deixebles que seguixen Jesús fan els seus esforços per entendre’l, però els resulta molt difícil. Poden captar fàcilment que Jesús és un home de Déu, que parla de part de Déu, com els antics profetes, que el seu missatge val la pena; alguns pensen fins i tot que és el Messies que organitzarà un exèrcit per a véncer als romans; però Jesús és molt diferent, és el Fill de Déu fet home, és el Messies que Déu ha enviat i que patirà per nosaltres.
Quan Jesús els pregunta directament: «Qui dieu que sóc jo?», Pere respon de seguida amb encert: «tu eres el Messies, el Fill de Déu viu». Però quan els anuncia que va a patir i a morir per ells, el mateix Pere retreu Jesús… guanyant-se la reprensió més dura: «Vés-te’n d’ací, Satanàs!» Mateu ens mostra que ni tant sols Pere havia entés què significava ser «el Messies, el Fill del Déu».
El passatge de la transfiguració és la forma que Jesús té de què els seus deixebles vagen comprenent qui és. Porta amb ell només a tres deixebles escollits i, davant d’ells, mostra la seua divinitat. L’evangelista ens ho conta amb símbols propis de la seua cultura. La muntanya alta és el lloc en el què Déu tantes vegades s’ha revelat en l’Antic Testament; és una forma de recordar a Moisès, que va pujar a la muntanya per trobar-se amb Déu. El resplendor, la llum i el color blanc són símbol de la divinitat de Jesús; quan naix Jesús, els mags d’orient veieren una llum en el cel, ara, en canvi, la llum ve de Jesús mateix, està dins d’ell, encara que normalment no es manifeste. En Jesús habita la divinitat, però de forma oculta. El poder de Jesús és, certament, el de Déu, però no està basat en la imposició ni en la violència, sinó en l’oferiment de l’amor. Déu és totpoderós perquè té tot el poder d’entregar-se, d’estimar fins a la fi.
La veu del Pare, confirma tots els símbols: «Este és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo encara que siga difícil d’entendre, feu-li cas quan diu que va a morir per vosaltres, seguiu-lo en este camí que pareix que s’apague en la mort, però que esclatarà en la llum de la resurrecció.»

(Diumenge 2n Quaresma – Cicle A)