[Evangeli del diumenge, 3 Quaresma – Cicle A]
Joan 4,5-42:
En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allí hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a traure aigua. Jesús li diu:
—Dóna’m aigua.
Li diu la samaritana:
—¿Com? ¿Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?
Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li respongué:
—Si saberes què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li dónes aigua, eres tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada.
Ella li diu:
—Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per traure l’aigua. ¿D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. ¿Sou més gran vós que no ell?
Jesús li respongué:
—Els qui beuen aigua d’aquesta, tornen a tindre set, però el qui bega de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dins d’ell per donar-li vida eterna.
Li diu la dona:
—Senyor, doneu-me sempre aigua d’aquesta: que no tinga mai més set ni haja de tornar mai més ací a traure aigua del pou.
Ell li diu:
—Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
—No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
—Tens raó n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit és veritat.
Ella li diu:
—Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li respongué:
—Creu-me, dona; arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres, no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això, els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat.
Li diu la dona:
—Sé que ha de vindre el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vinga, ens ho explicarà tot.
Ell i respon:
—El Messies sóc jo, que parle amb tu.
Llavors mateix, arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlara amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar el cànter i se n’anà al poble a dir a la gent:
—Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?
La gent eixí del poble i anà a trobar-lo. Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:
—Mengeu, rabí.
Però ell els contestà:
—Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu.
Els deixebles es preguntaven entre ells:
—¿És que algú li ha portat menjar?
Jesús els diu:
—El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seua obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega.” Doncs jo us dic: “Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegren junts el sembrador i el segador.” En aquest, cas té raó la dita “un és el qui sembra i un altre el qui sega.” Jo vos he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet.
Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.»
Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedara amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona:
—Ara, ja no creiem només per allò que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és, de veritat, el Salvador del món.
Quan Jesús demana beure a la samaritana, encara que parega un gest senzill, està trencant molts prejudicis: Els jueus no es parlaven amb samaritans; els homes no parlaven en públic amb les dones. Jesús és lliure, no se sent lligat pels prejudicis socials de la seua època.
La dona se sorprén, no es capaç de superar estos prejudicis; però Jesús no entra en la discussió, canvia de tema i es preocupa per allò més profund; «Si saberes què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li dones aigua …» Si coneguérem de veritat a Jesús, si fórem capaços de reconéixer-lo constantment, en tots els esdeveniments de la nostra vida…
Però la dona no l’entén, pensa només en l’aigua física, i acaba demanant-li allò que Jesús no dóna: la satisfacció de les necessitats superficials. On busquem nosaltres l’aigua viva? A quin pou ens acostem per trobar felicitat i alegria?
Com la dona no comprén, Jesús canvia de tema; li posa davant els ulls, amb brusquedat, la veritat de la seua vida: «has tingut cinc marits, i l’home que ara tens no és el teu marit». Ens resulta molt difícil acceptar la veritat amb tanta cruesa. La dona podria sentir-se ofesa i anar-se’n. Jesús s’arrisca en el diàleg amb la samaritana, i ella comprén per fi: «Jesús és un profeta». Se n’adona de què Jesús no parlava de l’aigua física, sinó que, com els profetes, parlava en símbols. Ser un profeta significa venir de part de Déu per a anunciar la seua Paraula. Si la dona reconeix Jesús com profeta, ha donat un pas important per a acceptar Jesús. Per això, de seguida li llança la pregunta que tant preocupava als samaritans: «On hem d’adorar Déu?»
La resposta de Jesús, com sempre, és profunda; ara que ha arribat Jesús, la relació amb Déu (el culte) es troba en la profunditat de la persona, en el seu esperit, què és on resideix l’Esperit de Déu, on es troba la veritat d’un mateix. Al final la dona manifesta la seua esperança: Ha de vindre el Messies, que ens ho explicarà tot. Ara Jesús ja pot dir-li: «Jo sóc». Trobar-se amb Jesús canvia la vida. Qui ha descobert Jesús queda transformat i necessita transmetre-ho.
(Diumenge 3 Quaresma – Cicle A)