[Evangeli del diumenge, 19 durant l’any — Cicle C]

Lluc 12,32-48:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envellisquen, arreplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà, els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per poder obrir la porta tan bon punt tocarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetlant al moment de la seua arribada. Amb tota veritat vos dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetlant, ni que vinguera a mitjanit o a la matinada.
»Estigueu-ne segurs: Si el cap de casa haguera previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
Pere li preguntà:
—Senyor, aquesta paràbola ¿la dieu només per a nosaltres o per a tothom?
El Senyor li respongué:
—¿Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servici, perquè els done a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: vos assegure que li confiarà tots els seus béns.
»Però, si aquell servidor pensava: “El meu amo tarda a vindre”, i començava pegar als criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors.
»L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc.
»Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells als qui ha prestat més.

El passatge d’este diumenge conté diverses ensenyances de Jesús i dels seus deixebles, recopilades per Lluc per a formar un discurs sobre la necessitat de vetlar i de posar el cor en allò que realment importa.

Comença amb una crida a la confiança plena de tendresa, expressada amb diminutius (literalment, «xicotet ramadet»). Les ovelles, que ens representen a nosaltres, seguidors de Jesús, depenen del seu pastor i confien en ell. El Pare ens regala el seu Regne, i això ens ha de donar seguretat i serenor; podem confiar en ell i deixar de tindre por al futur.

Lluc relaciona la confiança en Déu amb la necessitat de desprendre’ns dels béns materials. Les riqueses són sempre una temptació que atrau el cor i l’esclavitza. Lluc proposa, amb valentia, que les riqueses de cada u han de servir per als altres i no per a u mateix. D’eixa manera el cor queda alliberat, «perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor».

Esta és una veritat que experimentem cada dia. Podem parlar molt sobre quines són les nostres prioritats, quines coses considerem realment importants en la nostra vida i quines diem que són secundàries. Però, a l’hora de la veritat, són les opcions concretes de cada dia les que mostren, en realitat, cap on va el nostre cor, a què li dediquem més hores, més esforços, més desitjos, més diners…

El «cos cenyit» era la forma de vestir per a treballar; el cinturó ajustava la túnica, sobre tot si era llarga, per a què el treballador poguera moure’s millor en el seu treball. Per això, l’expressió oposada, «afluixar el cinturó», significava «descansar». Els «llums encesos» ens porten a la nit, on cal encendre llum per a poder vore. La imatge, per tant, ens demana que estiguem disposats i a punt, fins i tot per la nit, quan normalment es descansa i no es treballa.

I tot perquè Jesús ens compara amb els criats que estan esperant el seu amo. L’espera ha d’estar carregada de goig i de sana «tensió». Vetlar no significa estressar-se, preocupar-se, viure amargat, sinó tot el contrari, experimentar el goig profund de la vinguda segura de Jesús a la nostra vida.

Esta vinguda té dos formes. Una serà al final de la vida, quan ens fondrem en un abraç amb l’amor del Pare. I l’altra succeïx a cada instant de la vida, perquè Jesús està venint constantment a la nostra existència si sabem reconéixer-lo. Cada dia que amaneix és un regal seu. Cada persona amb què ens creuem és motiu de la seua presència. Cada circumstància que ens demana atenció, cada necessitat dels nostres germans i germanes més desfavorits, és una petició que ens fa Jesús en persona.

Jesús és presentat en este passatge de l’evangeli com «l’amo» i nosaltres com «els criats», però quan l’amo arriba, comença a fer una cosa estranyíssima: se cenyix, ens fa seure i es posa a servir-nos! En forma d’imatge, Lluc està presentant una veritat profunda que el nostre món rebutja de pla: servir per amor és ser servit per Déu, servir els altres ens fa créixer i ens fa més humans, és a dir, més feliços, patir per les persones que estimem és el camí de l’autèntic benestar.

(Diumenge 19 durant l’any — Cicle C)