[Evangeli del diumenge, 18 durant l’any — Cicle C]

Lluc 12,13-21:

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús:
—Mestre, convenç el meu germà que es partisca amb mi l’herència.
Jesús li contestà:
—Bon home, ¿qui m’ha encomanat a mi que faça de jutge o de mediador entre vosaltres?
Llavors, digué a tots:
—Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè, ni que algú tinguera diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.
I els ho explicà amb una paràbola:
—Un home ric va traure de les seues terres unes collites tan abundants, que no tenia on guardar-les. Tot rumiant, es va dir: “Ja sé que faré: tiraré a terra els meus graners, en faré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meues i em diré a mi mateix: ‘Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.’”
»Però, Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit, et reclamen el deute de la teua vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?”
»Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu.

L’evangelista Lluc és el més preocupat per les dificultats que plantegen les riqueses. Possiblement, la seua comunitat no era tan pobra com la de Mateu, Marc o Joan, i ell s’adona de la temptació constant que suposa tindre prou béns per a viure còmodament. Els diners oferixen sempre una seguretat; no només a aquells que són rics, també als qui disposen d’una vida sense greus necessitats; fins i tot molts pobres veuen els diners com la solució autèntica als seus problemes. En tots estos casos, el problema està en el cor humà, en allò que desitja per damunt de tot i en les seues prioritats, que es convertixen en opcions de vida.

Lluc no està dient que la situació ideal és la misèria, la fam, la nuesa, la falta de sostre on viure. Certament, els diners i els béns materials són necessaris per a viure amb dignitat. Però els béns provoquen, sempre, la temptació de la falsa seguretat, la de no necessitar res més, la de posar tot el cor en la busca de diners.

El protagonista de la paràbola és un ric; a molts els pot resultar un model distant i poc realista. Tots els qui no som rics observem esta paràbola com espectadors, i no ens impliquem en ella en primera persona, però la frase final ens ha de tocar el cor a tots: «Així passa amb el qui reunix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu».

La pregunta a què ens obliga la lectura de hui és: Quins són els meus tresors?, on pose jo la meua mirada, la meua confiança, el meu desig, el meu treball?, sóc jo qui use dels béns materials, o bé són ells els que m’esclavitzen?

I, després, podem preguntar-nos: Què significa per a mi «fer-me ric davant de Déu»? És cert que allò que importa són les actituds de fons, però sempre és necessari preguntar-nos per les concrecions; totes les opcions fonamentals es demostren en accions i vivències, en formes de viure molt concretes. D’altra forma, es queden en desitjos teòrics, però no són verdaderes opcions de fons. Per això cal que ens preguntem també: En què es nota en la meua vida que busque les «riqueses davant de Déu»? Quina diferència concreta hi ha amb reunir tresors per a mi?

(Diumenge 18 durant l’any — Cicle C)