[Evangeli del diumenge, 20 durant l’any — Cicle C]

Lluc 12,49-53:

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:
—He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!
»¿Vos penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Vos assegure que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara, dins una mateixa casa, n’hi haurà cinc de dividits: El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.

L’evangeli d’este diumenge ens deixa un poc preocupats. I està molt bé que així siga! Jesús parla amb símbols cridaners del seu destí i de la seua missió. Usa un tipus de llenguatge que anomenem «apocalíptic», i que estava de moda en alguns grups jueus de l’època. Ells insistien en la imminència de l’arribada de Déu que salvaria el seu poble i castigaria els seus enemics. La simbologia del foc i de la divisió, per tant, no la inventa Jesús, sinó la utilitza per expressar-la d’una altra manera: Ell no espera la vinguda futura de Déu; més bé, ell es la presència de Déu que ja ha arribat i ha començat a instaurar el seu regne de justícia.

La pregunta que ens ix davant d’este text és: Com pot dir Jesús que no ha vingut a portar pau, sinó divisió? No és la pau una de les grans esperances humanes que només Déu, en Jesús, pot acomplir definitivament?

Jesús es referix ací a les conseqüències de la seua arribada i del seu missatge. No tots l’accepten perquè Déu és al mateix temps llum que il·lumina i que jutja, foc que purifica i que destrueix el mal. Sense llum no podem caminar cap a l’amor de Déu, però amb llum queden al descobert també les nostres males accions. El foc que s’utilitza per a extraure els metalls preciosos també fa que es manifeste amb claredat l’escòria, que abans estava dissimulada, barrejada, amagada. No és que Jesús vullga provocar la divisió, és el pecat que tan arrelat està en el món el qui fa que els hòmens i les dones ens rebel·lem a l’evangeli. Desitgem l’amor de Déu i la seua justícia, però al mateix temps el nostre cor ens estira a seguir com si Déu no existira, com si no haguérem de donar comptes de les nostres ombres.

Històricament, este text de Lluc era proclamat en una comunitat on algunes persones havien estat abandonades per les seues famílies al fer-se cristianes. En aquell temps, batejar-se i entrar en la comunitat era una decisió radical que canviava tota la vida. Hui, en molts països, no tenim eixe problema, però podem tindre el contrari: per a molts de nosaltres ser cristians pot ser senzillament pertànyer a un grup que es reunix una volta a la setmana (alguns ni això), i que té poca incidència després en la nostra vida quotidiana.

Per a nosaltres, per tant, este text tan dur pot ser un avís per a què ens plantegem el rumb de les nostres decisions de cada dia. No es tracta de generar divisions i polèmica allí on anem, clar que no. Però sí hem de provocar conflicte amb el nostre propi pecat, amb les nostres comoditats, amb els nostres egoismes, i també, amb les estructures de pecat de la societat.

La figura a què hem de mirar és Jesús. Ell té la missió d’instaurar el Regne de Déu, i això fa que el mal del món es gire en contra d’ell. Nosaltres, seguidors del crucificat i ressuscitat hem de viure amb la sana tensió d’examinar les llums i ombres de la nostra vida i el nostre entorn i demanar-li a Jesús el foc de l’Esperit Sant que ens purifique de l’escòria i faça brillar l’or que Déu ha posat en la nostra ànima.

(Diumenge 20 durant l’any — Cicle C)