[Evangeli del diumenge, 4t de Pasqua – Cicle C]
Joan 10,27-30:
En aquell temps, digué Jesús:
—Les meues ovelles reconeixen la meua veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els done la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrancar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.
L’Evangeli de Joan està construït com un doble juí: les autoritats jueues volen condemnar Jesús, però al final és Jesús el qui condemna el mal del món. En el breu text de hui trobem un acarament, una resposta de Jesús a les acusacions.
Jesús està en el temple de Jerusalem, en la festa de la Dedicació, una de les festes religioses jueues, en què s’exalçava la importància del propi temple per a la religió jueua. Els jueus el rodegen i li exigixen que es manifeste: «Si tu eres el Crist, dis-no-ho obertament.»
En realitat, Jesús no ha fet altra cosa que «manifestar-se»; ja en el capítol 2 d’este evangeli, es diu que, en les bodes de Canà, Jesús «va manifestar la seua glòria». El problema és que els signes que Jesús fa només es poden entendre i acceptar des de la fe, i els jueus que l’acusen no creuen en ell.
Per això, Jesús els respon amb una acusació de falta de fe: «Ja vos ho he dit, però no em creieu». Els que són de Jesús, les seues «ovelles», escolten la seua veu i el seguixen. Estes dos senzilles paraules: escoltar i seguir, resumixen en profunditat la vida del cristià.
Els cristians tenim necessitat d’escoltar la seua veu, d’alimentar-nos de la Paraula de Déu, que no és una paraula informativa, com podria ser-ho la d’un diari, o la d’este mateix comentari, la Paraula de Déu és creativa i creadora, il·lumina la nostra forma de vore el món per a què el vegem com el veu Déu, dóna llum a la nostra visió i la fa més nítida i neta. Déu està actuant sempre en el món, però ho fa com Jesús ho feia, amb signes que només eren accessibles als que acceptaven el seu missatge. No hi ha res en la història que «se li escape» a Déu, encara que hi haja tantes realitats incomprensibles, tants esdeveniments desagradables. Açò no significa que Déu vullga el patiment, tot el contrari, però ell té la força suficient (la força de l’amor), per a transformar-nos i fer-nos millors inclús a través del dolor, per incomprensible que parega.
A pesar del poder de Déu per a transformar-nos, ens deixa la llibertat d’acceptar la seua gràcia o rebutjar-la. Per això, els cristians hem de vigilar constantment la nostra «comoditat», la facilitat que tenim per «aburgesar-nos», per a quedar-nos instal·lats en «el de sempre», i no eixir de la nostra terra, com Abraham.
La lectura, meditació i oració de la Paraula de Déu és un mitjà necessari per als cristians, i molt més hui en dia, en què rebem constantment missatges, idees i propostes de vida i de sentit que no s’ajusten a l’evangeli de Jesús.
Però amb llegir, meditar i pregar no hi ha prou. Per això Jesús afegix que hem de seguir-lo. Ell va deixar molt clares les seues opcions quan va entregar fins la seua pròpia vida per amor a tots els hòmens i dones del món, fins i tot per aquells que no coneixia, i per aquells que demanaven la seua mort i l’executaven. Ell va entregar el seu temps, el seus diners, la seua dedicació, a tots aquells que li ho demanaven. Es va dedicar a ensenyar, a curar, a acollir, a compartir. I ens demana ara que seguim les seues petjades, que l’acompanyem en este camí apassionant de transformar la nostra vida en un do per a tots.
No estem sols en el nostre caminar, Jesús promet la seua ajuda, la seua presència, la seua gràcia. Ningú podrà arrabassar-nos de la seua mà, del seu costat, de la seua companyia. El camí del cristià és alegre i ple de vida. A pesar de les dificultats i de la creu, que possiblement hem subratllat massa durant segles, el cristià i la cristiana són persones que abracen la vida apassionadament, que l’espremen en profunditat, com Jesús mateix va fer, i que compartixen a doll l’alegria i l’amor que Déu mateix els dóna.
(Diumenge 4t de Pasqua – Cicle C)