[Evangeli del diumenge, durant l’any 14 – Cicle C]
Lluc 10,1-12.17-20:
En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avançaren, de dos en dos, cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia:
—Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que envie més hòmens a segar-los. Aneu. Vos envie com anyells enmig de llops.
»No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: Pau a aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà sobre ell; si no, retornarà sobre vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, i compartiu allò que tinguen per a menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa.
»Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posen a taula, cureu els malalts que hi haja i dieu a la gent d’aquell lloc: “El Regne de Déu és a prop de vosaltres.”
»Però, si en un poble no us volen rebre, eixiu als carrers i digueu: “Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus vos la deixem. Però sapieu açò: El Regne de Déu és a prop.” Vos assegure que quan vinga el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.
Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:
—Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.
Jesús els digué:
—Sí. Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Vos he donat poder de xafar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però, no us alegreu que els enemics se sotmeten a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguen escrits en el cel.
La setmana passada sentíem que Jesús començava amb decisió el seu camí cap a Jerusalem, on acabarà donant tota la seua vida per amor a nosaltres. Hui el missatge de la lectura es volta cap als seguidors, cap a nosaltres, i ens planteja una exigència fonamental del seguiment: som enviats per Jesús per a anunciar la seua arribada.
Les instruccions que dóna Jesús comencen posant les coses en el seu orde: la primera cosa és pregar Déu. La metàfora dels segadors, els sembrats i l’amo és molt clara. Déu és «l’amo» de la humanitat, a la qual som enviats els cristians. I Jesús és molt conscient que mai ens acabarem la faena. Hi ha molt a fer, i si Déu no ens ajuda, els nostres esforços no arribaran enlloc.
Les condicions de l’enviament són exigents. Som com corders enmig de llops, sense diners, sense poder, sense prestigi. Som senzillament, enviats amb un missatge, que sant Pau compararà a un tresor en gerres de fang. Quan arribem a una casa, no hem de posar-nos a jutjar, a fer valoracions, a etiquetar les persones ni classificar-les en bones i roïnes, no hem de donar ordes ni manaments; la primera missió és la de donar la pau, una pau que sempre vindrà de Déu. És possible que no siguem acceptats, aleshores seguirem amb el nostre missatge: El Regne de Déu està a les portes. No ens toca a nosaltres executar el castic de Déu, només anunciar. Déu sabrà jutjar amb amor.
Personalment, les lectures que parlen de la missió em fan pensar molt sobre la nostra condició de cristians cridats a anunciar l’evangeli en un món que no vol sentir-ne parlar. És cert que en ocasions l’Església ha parlat amb un to de prepotència, com si posseirem la veritat; però també és cert que sempre hi ha hagut bons cristians dedicats a proposar la Pau de Déu amb humilitat i senzillesa. A nosaltres ens toca ara inventar formes noves de difusió de l’evangeli. No ens podem quedar callats, i tampoc podem creure que tenim totes les respostes.
Hui hi ha molta gent que pensa que la religiositat es viu en la intimitat, en l’espai privat, i que no deuria sentir-se públicament. És curiós constatar que esta gent expressa estes seues idees públicament, i fan molt bé; són idees molt respectables, però també els qui creiem que la pròpia fe es pot anunciar públicament mereixem el respecte. Alçar la veu en discussions no porta a entendre’ns, a construir junts la societat. Hem de buscar espais de diàleg i reflexió conjunta on cada u puguem dir la nostra opinió sense imposar-la i sense perdre la identitat.
(Diumenge durant l’any 14 – Cicle C)