[Evangeli del diumenge, 22 durant l’any – Cicle A]
Mateu 16,21-27:
En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.
Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyir-lo:
—De cap manera, Senyor: a vós això no vos pot passar!
Però Jesús es girà i li digué:
—Fuig d’ací, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els hòmens.
Llavors, Jesús digué als deixebles:
—Si algú vol vindre amb mi, que es negue ell mateix, que prenga la seua creu i m’acompanye. Qui vullga salvar la seua vida la perdrà, però, el qui la perda per mi, la retrobarà.¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? ¿Què podria pagar l’home per rescatar la seua vida? Perquè el Fill de l’home ha de vindre en la glòria del seu Pare, voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seues obres.
En el passatge de l’evangeli, Jesús comença a dir-los als deixebles més propers que no esperen un triomf gloriós tal com els hòmens estem acostumats, que la seua victòria serà difícil de vore, perquè succeirà en la resurrecció després de la passió i la creu. Pere, creient fer-li un favor a Jesús, l’aparta per a fer-lo ‘reflexionar’. Déu no pot permetre això!
El rebuig de Jesús, tan sorprenent, ens avisa de què estem tocant un tema massa important com per passar-lo per alt. Li diu ‘Satanàs’ perquè és una temptació per a Jesús, com les del desert. Pere, en el fons, li està demanant a Jesús que siga un Messies tal com ell se l’imagina. I Jesús sap que el camí que li toca recórrer és ben diferent.
Si la setmana passada veiem Pere confessant amb decisió que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu, hui veiem que, a pesar de tot, encara lo quedava molt per comprendre. Cada u viu el seu procés de fe de forma totalment personal; Déu va posant en les nostres vides suggeriments, estímuls, experiències, persones, que ens van indicant un camí de creixement. Però no sempre ens adonem d’això; de vegades estem massa centrats en les nostres pròpies idees, en els clixés en els que preferim creure. Altres vegades eixes experiències suposen reptes, dificultats per a la nostra fe que no sempre arribem a superar. I així, la nostra vida de fe es convertix en una autèntica aventura de creixement i retrocés, d’alegria i sequedat, de roses i espines.
No va ser gens fàcil per als apòstols acceptar que Jesús no era com se l’imaginaven. Tampoc va ser gens fàcil per a Jesús recórrer el seu camí cap a la creu. I segur que tampoc va ser fàcil per a ell haver d’anunciar que ‘si algú vol vindre amb mi, que prenga la seua creu’. Amb raó es va quedar al final amb molt pocs deixebles, els més propers, els més fidels, els més incondicionals.
(Diumenge 22 durant l’any – Cicle A)