[Evangeli del diumenge, 23 durant l’any – Cicle A]
Mateu 18,15-20:
En aquell temps,
Jesús digué als deixebles:
– «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa siga judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fóra un pagà o un publicà.
Vos ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.
Vos assegure també que, si dos de vosaltres ací a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè, on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells.»
El capítol 18 de Mateu està dedicat a un discurs de Jesús sobre la comunitat cristiana, sobre l’Església. Per a ell no té sentit viure el cristianisme en solitari. El mateix Jesús va formar al seu voltant un grup de deixebles i els va ensenyar a dir-se germans, a estimar Déu com a Pare i a estimar-se profundament entre ells. Per això Mateu dedica paraules tan importants per a parlar de la vida de la comunitat.
Quan Mateu diu ‘si el teu germà peca¡ no es referix a res en especial, però sí està pensant en molts pecats concrets que ell viu en la seua comunitat. Ells havien dissenyat una forma d’ajudar als que cometien els errors per a què es corregiren, per a què es convertiren de nou a l’evangeli. Veiem que estes qüestions es tracten amb molta delicadesa, primer a soles, perquè a ningú li agrada que el corregisquen. Després, si eixa persona decidix no fer cas, se l’insistix en xicotet grup, per a fer-lo reflexionar. I, per últim, se li dóna la oportunitat davant de la comunitat. Aquell que menysprea fins i tot a la comunitat no té lloc en ella.
Ens pareixen paraules molt dures, però la veritat és que són molt realistes. És més fàcil deixar-ho córrer, no fer res, no ‘ficar-se en embolics’, que cada u visca com vullga i que a ningú li importe. Però això significaria la mort de la comunitat. Jesús ens convoca, no per a què sigam ‘grups de persones’ que resen juntes, sinó per a què formem una verdadera comunitat de vida i amor. La vida de les altres persones ens ha d’importar; hem de sentir l’obligació d’ajudar-nos a millorar entre tots i també de deixar-nos ajudar.
No és gens fàcil, clar, per això és necessari acudir a l’oració. Allò que la comunitat demane, tot el que demane per amor, Déu ho concedirà.
(Diumenge 23 durant l’any – Cicle A)