[Evangeli del diumenge, 32 durant l’any – Cicle A]

Mateu 25,1-13:

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
—Passarà amb el Regne del cel com amb deu donzelles, que eixiren amb cresols a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren insensates. Les insensates no s’emportaren oli per als cresols, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una oliera.
Com que el nuvi tardava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: “L’espòs és ací! Eixiu a rebre’l.” Aquelles donzelles es despertaren i començaren totes a preparar els cresols. Les que no tenien oli digueren a les altres: “Doneu-nos oli del vostre, que els nostres cresols no s’encenen.” Però les prudents els respongueren: “Potser no n’hi hauria prou per a totes;
val més que aneu a comprar-ne.”
Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment, arribaren també les altres, i deien des de fora: “Senyor, Senyor, obriu-nos.” Però ell els respongué: “Vos dic amb tota veritat que no vos conec.”
Vetleu, per tant, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

La paràbola de les deu donzelles sorprén a alguns perquè els pareix que les cinc prudents haurien de compartir allò que tenen. En realitat cada paràbola deu entendre’s com resposta a una pregunta; cap pot dir-ho tot a la vegada. Segurament per això, Mateu va ajuntar tres paràboles: Just després venen la dels talents i la del judici final; en eixes dues paràboles sí es parla de la generositat i de la importància de fer fructificar els dons que Déu ens ha donat, en favor dels altres.
Les cinc xiques prudents, per tant, no són egoistes, sinó que simbolitzen el grau de preparació del cor de cada u davant la vinguda de Jesús. I el cor és intransferible. L’oli que unes han preparat i les altres no, significa l’actitud d’acollida davant la vinguda de l’espòs. És molt suggeridor que Jesús escollisca una imatge de gran alegria, com és una boda, per a expressar la importància que ell mateix té per a les nostres vides. Les deu xiques, és a dir, tota la humanitat, estan convidades a la boda i poden, si volen, estar preparades. Jesús pareix que es retarda, i esta és la situació en la que vivim durant la nit de la història; pareix que no hi ha llum, que triomfa la desgràcia, però arribarà un moment en què se sentirà el crit: «Arriba l’espòs; eixiu a rebre’l!» Déu no s’ha oblidat de les seues criatures, encara que a nosaltres ens pareix tan llunyà; la paràbola ens anima, abans que res, a tindre esperança en ell.
Les deu xiques s’havien adormit, i és que la diferència entre uns i altres no és senzilla; la paràbola no presenta a unes com perfectes i a les altres com despreciables; el món no és una pel·lícula de bons i roïns. Totes s’han adormit, però hi ha una clau que les diferecia, les seues ganes d’estar preparades per a l’arribada de Jesús. Algunes havien acceptat la invitació com espectadores, no pensen que aquella boda pague la pena per cap preparació.
La paràbola, sobre tot, ens convida a nosaltres a viure en actitud d’esperança i d’atenció a la presència de Jesús. Ell estarà present molt més d’allò que creiem (i eixe serà el tema d’altra paràbola, d’ací a dues setmanes), per ara, estiguem vigilants.