[Evangeli del diumenge, 33 durant l’any – Cicle A]
Mateu 25,14-30:
Jesús va dir esta paràbola als seus deixebles:
Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un —a cada un segons la seua capacitat—, i després se’n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu senyor.
»Al cap de molt de temps arriba el senyor d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells.
Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, dient:
»—Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
»L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
»—Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
»L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
»—Senyor, sabia que eres un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tindre por i vaig amagar a terra el teu talent. Ací tens el que és teu.
»Però el senyor li va respondre:
»—Servent roín i gandul! Sabies que segue on no he sembrat i recull on no he escampat. Per això calia que posares els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà de sobres; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a este servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
En les societats industrials, és normal que una persona vullga fer rendir el seu capital, però en la Palestina del segle I, en una economia molt bàsica, es considerava que les riqueses eren limitades i qui s’enriquia ràpidament ho feia a costa de la riquesa d’altres. Jesús, com tantes voltes, conta una historieta en què els personatges es comporten al revés de com els seus oients esperarien. El senyor que se’n va de viatge i deixa els seus béns és avar i exigent, els dos llogats que trauen beneficis són uns espavilats, i el tercer criat, el que guarda els diners baix terra, fa el que la majoria haguera fet. Era tan normal eixa actitud, que fins i tot en les lleis estava escrit el cas; si algú haguera furtat els diners colgats, el criat no haguera estat culpable, perquè havia fet el correcte.
Què pretén Jesús amb esta història? Com sempre, provocar-nos per a fer-nos pensar. Diu que el Regne de Déu és com eixe senyor exigent, perquè representa Déu que no es conforma amb la nostra mediocritat. És cert que Déu és misericordiós i que ens perdona sempre, clar que sí, però per a dir això ja hi ha altres paràboles; ara l’important és comprendre l’exigència d’una vida cada vegada més plena. Déu no ens dóna diners, sinó ens nostres propis talents personals, i eixos els podem enriquir sense empobrir l’altra gent (al contrari que els diners). Per a Déu no hi ha prou amb «el que hi ha», ens demana l’actitud de superació, ens demana que anem més enllà, que no ens conformem amb el mínim.
La imatge de Déu com Pare també és apropiada ací. Qualsevol pare i mare vol que el seu fill es desenvolupe, cresca, visca en plenitud. Igualment, Déu confia tant en nosaltres que ens impulsa sempre cap a dalt, cap a la superació dels nostres límits, cap a la conversió, cap a la santedat.
No podem conformar-nos amb menys.