[Evangeli del diumenge, 21 de durant l’any – Cicle C]

Lluc 13, 22-30:

En aquell temps, Jesús, fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li pregunta:
—Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Ell contestà:
—Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè vos assegure que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, des de fora, començareu a tocar i direu: “Senyor, obriu-nos.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors, començareu a dir li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”
»Allí hi haurà els plors i el cruixir de dents, quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres vos hauran tret fora. I vindrà la gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.

L’Evangeli està ple de paradoxes; si Déu és tot bondat i tot amor, ¿com pot dir hui Jesús que és tan sever? ¿Com pot Déu llançar fora fills seus?

Jo crec que l’Evangeli és paradoxal perquè els sers humans ho som també. Dir que Déu és amor, que cuida amb afecte de nosaltres, els seus fills, té un efecte de consol sobre els qui patixen i els abatuts; però també pot tindre un efecte “sedant” sobre els qui no patixen, els qui podrien possar-se mans a l’obra a construir el Regne de Déu però no els dóna la gana. “Total, com Déu és tan bo, ja em salvarà, ja m’obrirà les portes”.

Davant d’esta forma de pensar, que és més comuna del que pareix, Jesús també tenia coses que dir; i, com sempre, les deia en paràboles i comparacions. Usava metàfores com les de la porta estreta, con la de l’amo de la casa que tanca la porta i deixa fora els endarrerits. (Qui no ha tingut l’experiència de que se li tanquen en els nassos les portes d’un tren, metro o autobús!) Déu també pot ser retratat com un senyor sever i exigent, perquè nosaltres els hòmens i dones necessitem eixe retrat. No és que Déu vaja a rebutjar ningú, ni a cremar-lo eternament en l’infern; és que, com no ens espavilem, ací en la Terra el Regne de Déu no el construirà ningú. Déu no ens ha creat per a estar de braços caiguts esperant que ell deixe caure el menjar en la nostra boca; ens ha creat per a què desenrotllem les nostres capacitats, per a què treballem i ens treballem, per a què agarrem la vida per les banyes i l’afrontem i cresquem, per a què explorem les simes més profundes de nosaltres mateixos. La vida no és fàcil, el cristianisme tampoc ho és. Necessitem que Jesús també ens esperone, ens estimule a posar-nos en camí. Sense eixe estímul tantes voltes ens quedaríem en la poltrona, aletargats veient la tele.

Dit açò, voldria afegir que les dos idees de la paradoxa no estan al mateix nivell. Déu ens estima i ens cuida per un costat; nosaltres hem d’esforçar-nos al màxim per altre. Però la idea principal, la primera, és l’amor de Déu. Insistisc en açò perquè en la nostra benvolguda Església hem passat segles oblidant esta prioritat. Encara hui alguns insistixen en que hem de fer el bé com si la nostra salvació depenguera d’això, com si fórem nosaltres els qui ens salvem, els qui “aconseguim” la salvació, els qui la “mereixem”. Açò no és cert. La salvació, la vida, la felicitat, és u npur regal de Déu; és amor desinteressat, a canvi de no res. Les nostres obres no ens “aconseguixen” la salvació, sinó que ens obre el cor per a que l’acceptem (és clar que els regals també poden ser rebutjats); el nostre “fer el bé” no ha de ser interessat “per a aconseguir” alguna cosa, sinó una resposta agraïda i gratuïta davant de l’amor de Déu que ve primer i que és, també gratuït.

Per tant, en la meua opinió, la lectura de hui només és útil per a qui ha començat a comprendre l’alegria de la gratuïtat de Déu. Si no, apareixerà com una lectura exigent, dura ,inflexible, i crearà la imatge errònia d’un Déu estricte i sever que tanta gent, per desgràcia, encara té al cap.

Vull afegir, per últim, que Lluc s’ha divertit un poc posant esta lectura en el seu evangeli. M’explique: en el seu context original les paraules de Jesús anaven dirigides als jueus que confiaven en ser el poble elegit i menyspreaven els altre pobles. Jesús els avisa que, si no s’espavilen, Déu mateix els rebutjarà, perquè han “obrat la injustícia” i Déu és Déu de justícia. Este missatge seria segurament escandalós per als jueus. Al final dels evangelis es veu que la majoria del poble jueu va rebutjar Jesús i que les comunitats de cristians eren en la seua majoria gentils, és a dir, no-jueus.

Dic que Lluc s’ha divertit amb este text perquè ell està escrivint sobre tot per a gentils que ja s’han fet cristians, i per tant podrien interpretar este text de forma complaent: “Quanta raó tenia Jesús; els jueus s’ha quedat fora mentre que jo he pogut entrar en la casa del Senyor”. Malgrat això, la interpretació que Lluc busca és la contrària; per a qui vullga fixar-se, este text és un avís molt seriós: “Fixat, cristià cregut, els jueus s’han quedat fora de la casa perquè no els va donar la gana entrar quan Jesús els va cridar, creient que eren el poble elegit. Ves amb compte no et passe el mateix!”

(Diumenge 21 de durant l’any – Cicle C)