[Evangeli del diumenge, 24 durant l’any – Cicle A]

Mateu 18,21-35:

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús:
– «Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?»
Jesús li respon:
– «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que vengueren tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seua dona i els seus fills, els vengueren com esclaus per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia:
–”Tingueu paciència i vos ho pagaré tot.”
Llavors, el rei se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan eixia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’ofegava dient-li:
–”Paga’m tot el que em deus.”
L’altre se li llançà als peus i el suplicava:
–”Tin paciència i ja t’ho pagaré.”
Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagara el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot allò que havia passat. El rei el cridà i li digué:
–”Que n’eres, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?”
Llavors, el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturaren fins que pagara tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.»

No és casualitat que Mateu acabe el seu capítol 18, dedicat a la vida de la comunitat cristiana, amb les paraules ‘perdonar de tot cor al germà’. En el perdó ens juguem molt… ens ho juguem tot.
Pere, creient ser generós, oferix un perdó abundant, ‘set vegades’. Jesús li respon amb un perdó sobreabundant, amb un perdó infinit, com només Déu pot perdonar. I proposa una paràbola amb un final sorprenent i tràgic.
El rei de la paràbola, d’alguna manera, representa Déu, i comença a ajustar comptes seguint la imatge de ‘justícia’ que més ens agrada als sers humans: ‘el que la fa la paga’. Així, el primer servent, que li deu una quantitat impossible (ningú podia deure tantíssims diners) deu de pagar amb la seua pròpia vida i la de la seua família. Per això demana paciència al rei i obté un perdó per damunt de tot el que es pot imaginar. Ell havia promès ‘pagar-ho tot’, encara que mai hagués pogut complir la seua promesa; el rei, en canvi, li dóna allò que ell no havia demanat i li perdona el deute sencer. Este rei tindria molt poc de futur en els regnes humans.
La història fa un gir quan el servent troba un company que li deu una suma important, però no exagerada, de diners. És molt gràfic que l‘agarre i ‘l’ofegue’, que no escolte les seues súpliques i que el fique en la presó. Però, ben pensat, el servent no ha fet res d’incorrecte; només exigix que se li pague el seu deute.
Tot està preparat per al gir dramàtic final. El rei s’entera i li diu al servent que ‘devia perdonar al seu company’. Ací és on està el punt clau: El reu s’equivoca; no hi ha cap llei que diga que un deute perdonat implique l’obligació de perdonar a altres. El rei està exigint una cosa injusta, o millor dit, està exigint un perdó que va més enllà de la justícia.
I esta és l’ensenyança d’una paràbola tràgica (¿vos heu fixat que al final acaben els dos en la presó?). Per Mateu no hi ha dubte; si no hi ha perdó, no hi ha comunitat. Sense mitges tintes, sense matisos recaragolats. Cada vegada que ens neguem a perdonar estem assassinant la comunitat. Així de clar.

(Diumenge 24 durant l’any – Cicle A)