[Evangeli del diumenge, 25 durant l’any – Cicle A]

Mateu 20,1-16:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que isqué de bon matí a llogar treballadors per a la seua vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seua tasca. Isqué altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense faena i els digué:
“Aneu també vosaltres a la meua vinya; vos pagaré el que siga just.”
I ells hi van anar. Cap a migdia i a mitjan vesprada, tornà a eixir i va fer allò mateix. Una hora abans de pondre’s el sol, encara en trobà d’altres i els digué:
“¿Què feu ací tot el dia desvagats?”
Ells li contesten:
“És que ningú no ens ha llogat.”
Els diu:
“Aneu també vosaltres a la meua vinya.”
A poca nit, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:
“Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers.”
Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, remugaven i deien al propietari:
“Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor.”
Ell va respondre a un d’aquests:
“Company, ¿quin mal t’he fet? ¿No havíem fet tractes per un jornal? Doncs, pren allò que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer allò que vull a ma casa? ¿Tens enveja perquè jo sóc generós?”
Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

En la nostra societat, la lluita per la justícia social, pels salaris dignes, per la possibilitat mateixa d’una ocupació, té tanta força que és fàcil que ens despistem a l’escoltar esta paràbola. Pareix que presenta Déu com un patró, un empresari capritxós que respon a les crítiques dels sindicalistes amb un «jo faig el que em dóna la gana».
No és això. Moltes paràboles usen la mateixa tècnica que esta per a conduir els seus lectors cap a una reflexió que té poc a veure amb les aparences. Al principi es descriuen les contractacions tal com succeïen en la realitat quotidiana; al final, en canvi, l’actitud estranya i provocativa de l’amo exigix que passem a comprendre el relat des d’una altra òptica, des de l’òptica de Déu.
«El Regne del cel s’assembla a…» una cosa molt estranya, una cosa que no es dóna en el nostre món, a la generositat infinita de Déu que no es para a mesurar-nos ni a pesar-nos per a regalar-nos el seu amor. I és que a Déu no li van les matemàtiques, i ens demana que nosaltres també deixem de comptar i comparar-nos amb tanta precisió, que ens dediquem a treballar la seua vinya amb esperit esponjat i generós. Tots són cridats, tots sense excepció, perquè no és l’important la quantitat de treball, el nombre d’hores, sinó la possibilitat mateixa de treballar, de viure, totalment entregat a Déu. L’autèntica recompensa no és el denari, el jornal; el verdader do de Déu és poder seguir-lo, poder estar treballant per a ell, servint-lo al servir els germans. Els primers jornalers han tingut l’enorme avantatge d’haver conegut abans a Déu, de poder dirigir la seua vida per un camí de plenitud, d’autenticitat, d’alegria. Els altres han hagut d’esperar, han estat ociosos en la plaça o vagabundejant amb la seua vida a coll fins a trobar-se amb el Senyor de la vida.
Tant de bo tots ens trobàrem de veritat amb la crida urgent de Déu a fer de la seua vinya, que és este món, el planeta de solidaritat, d’amor, de fraternitat que ell va somiar, i continua somiant, per als seus fills amats!

(Diumenge 25 durant l’any – Cicle A)