[Evangeli del diumenge, 4 de Quaresma – Cicle B]
Joan 3,14-21:
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem:
—Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguen vida eterna.
»Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a ell.
»Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna és aquesta: quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum.
»És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seues obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom veja què fan, ja que ho fan segons Déu.
Joan li dóna voltes a certa idea de Déu que tenien alguns, com si fóra un jutge estricte que està desitjant sorprendre els delinqüents per castigar-los. Per a ell, Déu no desitja la condemna de ningú; de fet, la mort de Jesús, entregat per amor, és la forma de demostrar que està disposat a tot per nosaltres. Ens demana reflexionar, que comprenguem l’ansia de felicitat que ens corre per dins com anhel d’amor, i no d’egoisme.
La lectura de hui comença amb una referència a Moisès, a un passatge on les serps, que ataquen el poble pelegrí pel desert, són neutralitzades per un estendard en forma de serp (Nm 21,4-9). Així, insinua Jesús, la creu que és signe de mort, serà la forma d’arribar a la vida.
Però clar, no es tracta només de morir perquè sí, és per l’amor de Jesús, per la seua coherència personal, per la voluntat de no amagar-se, de no fugir, sinó de presentar-se davant de tots, poble i dirigents, amb un mateix missatge.
I encara més, la creu de Jesús és un donar la vida, un donar-se totalment, completament, absolutament; un regalar-se tan immens que nosaltres a penes el podem entrevore. Així és Déu, i així és Jesús, donació total, eterna, plena.
Llavors, ¿d’on ve la condemna? Joan utilitza el símbol de la llum per a expressar-ho. Els qui actuen malament preferixen la foscor, no volen que allò que fan es veja; en canvi, els qui fan el bé no tenen problema si els altres se n’adonen. El juí no el fa la llum, la llum només brilla, són les persones les que, ja abans d’actuar, són conscients d’allò que estan fent, i per tant, fugen de la llum.
Déu és igual. Ha enviat Jesús com a llum del món, i això fa que les accions queden jutjades, però no perquè Jesús faça el juí, sinó perquè la llum de Déu és tan poderosa que ho il·lumina tot. Amb Jesús ja no hi ha res que quede amagat.
Esta imatge servix a Joan per a subratllar l’autèntica voluntat de Déu: la salvació i la vida de tots. I també per a convidar-nos a que revisem les nostres obres. ¿Som dels qui fugim de la llum? ¿Ens fa por que Déu mire dins de les nostres vides? ¿O més be estem dispostos a acceptar la seua llum?
Si fem una reflexió fonda sobre nosaltres, descobrim tant aspectes positius com negatius, tant bondat com pecat. Però això Déu clar que ho sap. La diferència entre els qui accepten la llum i els qui fugen d’ella no està tant en «ser» bo o roín, està, com diu Joan, en la fe, en creure en Jesús. És a dir, creure que Jesús ens pot il·luminar, ens pot transformar, ens pot ajudar a créixer, a millorar, a desenvolupar les nostres possibilitats. Ser creient no significa ser superior a ningú altre, sinó estar convençut què Déu ens vol donar la vida a tots, i per això, ens posem a la seua disposició.
(Diumenge 4 de Quaresma – Cicle B)