(Primera conferència quaresmal, sobre l’evangeli del tercer diumenge de quaresma – Cicle B. Joan 2,13-25)

La quaresma és un temps que el Senyor ens regala cada any perquè ens disposem amb mes intensitat a reflexionar i interioritzar la seua Paraula, perquè fem revisió de la nostra vida, de les nostres actituds, de la forma com entenem i vivim l’evangeli. És, abans que res, un regal, i així l’hem de prendre. Si fem penitència en quaresma no és per a subratllar com som de pecadors, sinó per a meditar que la santedat de Déu ens pot ajudar, ens pot transformar, ens pot il·luminar profundament. Volem que Déu entre amb la seua llum dins dels nostres cors, no per lamentar-nos del desordre, sinó perquè ens ajude a endreçar-lo. Així, la mateixa paraula «penitència» ha de sonar a les nostres oïdes molt positiva i carregada d’alegria. És Déu el qui, amb el seu perdó transformador, amb la seua gràcia, ens convida a seure en el seu banquet pasqual.

En el tercer diumenge de quaresma, l’evangeli ens presentava un passatge rompent. Veiem Jesús amb un assot de cordes, traient fora tot el bestiar del temple i bolcant les taules dels canvistes. Ens pareix una actitud tan violenta, un gest tan extrem, que ens costa reconéixer al Jesús bo i misericordiós al que estem acostumats. Però, si ens fixem bé, sobre tot en els diàlegs, trobarem ensenyances molt profundes, arrelades en les Escriptures, sobre el sentit del gest.
Així diu el text de l’evangeli de Joan:

Joan 2,13-25
2,13 Era prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. 14 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. 15 Llavors es va fer un assot de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; 16 i digué als venedors de coloms:
—Lleveu això d’ací! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!
17 Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.
18 Llavors els jueus el van interrogar:
—Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
19 Jesús els contestà:
—Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’alçaré.
20 Els jueus replicaren:
—Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols alçar en tres dies?
21 Però ell es referia al santuari del seu cos. 22 Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en la paraula de Jesús.
23 Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. 24 Però Jesús no es fiava d’ells, perquè els coneixia tots 25 i no necessitava que ningú li digués què són els hòmens: ell sabia ben bé què hi ha en el cor de cadascú.

Comencem descrivint la situació. El temple de Jerusalem era un conjunt imponent d’edificacions on s’aplegaven multitud de pelegrins cada any, especialment en les festes de la pasqua. Hi havia un gran pati exterior des del qual s’accedia a altres seccions més internes: el pati dels israelites, el dels sacerdots, on s’oferien els sacrificis, i l’edifici central, dins del qual estava el lloc sant on només entrava el gran sacerdot una vegada a l’any.
La religió jueva no tenia cap altre temple. Hi havia sinagogues en molts pobles i ciutats, però, de temple, només en tenien un. Així significaven que només hi havia un Déu, en contrast amb les religions del voltant, que acceptaven multitud de déus i de temples.
Una de les activitats més habituals del temple eren els sacrificis d’animals, pràctica comuna entre les religions de l’època. Hi havia ofrenes d’acció de gracies, d’expiació pels pecats, de purificació, etc. I tots els jueus estaven obligats a oferir els animals per als sacrificis allí mateix. Això va propiciar, com era d’esperar, un gran negoci de venda d’animals; vedells i moltons, ovelles i anyells per als sacrificis més rics, i coloms per als pobres. A més, el temple disposava de la seua moneda pròpia, diferent a la divisa romana habitual, i per això eren necessaris els canvistes, que s’enduien la seua comissió.
Jesús, en vore tot açò, realitza un signe ben cridaner: expulsar els venedors i exigir que llevaren tot allò del pati del temple. Sembla poc probable que un home sol poguera traure tots els comerciants d’un lloc tan gran, atapeït de centenars de pelegrins. Però la intenció de Jesús seria molt clara per als qui estaven acostumats a llegir les Escriptures: està fent un signe profètic.
Els profetes, a banda de les seues predicacions en veu alta al poble, de quan en quan havien fet gestos concrets, molt cridaners, que provocaven a la gent i els obligaven a preguntar-los: per què fas això? Jeremies, per exemple, va comprar una gerra de terrissa i la va trencar, per simbolitzar com el pecat del poble anava a provocar la seua destrucció (cf. Jr 19).
La gent, per tant, estava acostumada als signes profètics en les Escriptures, i entendria ràpidament que Jesús no pretenia fer una redistribució dels comerços, sinó donar-los un missatge de part de Déu. De totes formes, ¿no podria haver-ho fet amb millors modos? ¿No sembla un Jesús enfadat contrari a la imatge de misericòrdia i bondat que més ens agrada d’ell? Potser sí, però haguera perdut la força del signe, l’impacte del missatge que volia transmetre. I és que, a Jesús, el mercat del temple li ha arribat al cor: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare!»
Ja els profetes havien denunciat amb molta força la costum d’oferir sacrificis sense autèntica conversió. El principi del llibre d’Isaïes, per exemple, té dures crítiques contra els injustos que complixen totes les festes rituals però no són capaços d’apiadar-se dels pobres i necessitats. El que està en joc, en realitat, és la idea que cada un té de la religió i, per tant, de Déu.
El mercat del temple és, per a Jesús, un signe clar del «negoci de Déu». Déu és vist com un comerciant, que afavorirà a qui li done grans ofrenes però oblidarà aquells que no li’n puguen donar. En el fons, és una visió molt materialista de Déu. En la nostra societat, com en la dels segle I, els diners són uns autèntics déus, capaços de discriminar entre les persones, d’aconseguir-ho quasi tot, de prometre la felicitat. Podem tindre la sensació, fins i tot, que l’afecte es compra i es ven, que les relacions entre les persones no són realment desinteressades; i ens resulta fàcil pensar que Déu es comporta igual.
Per a Jesús, el mercat del temple no és només una equivocació com una altra, és la corrupció d’allò més sagrat que el ser humà pot tindre: la seua relació amb Déu. I perquè això s’entenguera, no li servia un gest menut, necessitava un signe cridaner, potent, impactant. I així va fer.
El temple no és el lloc per a continuar amb els negocis de cada dia. Per a Jesús, el temple és el signe de la relació amb Déu, que és d’amor gratuït i desinteressat, de donació a canvi de res, d’afecte compartit, de confiança mútua i total. Davant de Déu jo puc tornar a ser jo mateix, no necessite màscares ni falsedats, sé que ell em perdona perquè m’estima tal com sóc, sense condicions.
El temple és, també, el lloc de la reunió dels creients, de l’encontre amb els germans, de la demostració d’afecte sincer. Si vivim en una societat tan mercantilitzada, tan disposada a comprar-ho i vendre-ho tot, necessitem de l’oasi del temple on poder retrobar-nos amb el Déu de l’amor i així descobrir dins de nosaltres mateixos els valors de la gratuïtat i la donació, negats i ocultats per l’egoisme del món.
Igualment, l’altre no és una eina que puc usar, o un bé del què disposar, és un germà o una germana, estimat totalment per Déu igual que jo, expressió de l’amor profund i autèntic de Déu igual que jo.
Només d’esta convicció, podrà sorgir una comunitat nova, disposada a construir la societat amb noves bases, amb la justícia, la solidaritat, l’amor pels més dèbils com a claus de volta.
Per tant, el mercat del temple és vist per Jesús com un error tan gros que impedix comprendre realment com és Déu i com podem arribar a ser les persones. És una corrupció de fons, d’arrel, que ha de ser purificada amb força.
L’evangelista Joan ens oferix la seua interpretació del signe amb les paraules dels personatges. Per una part, els seus deixebles, tan sorpresos com nosaltres, acudixen a les Escriptures per a recordar un verset d’un salm: «El zel del teu temple em consumix» (Sal 69,10). El salm és la pregària d’un creient perseguit pels enemics que suplica de Déu la salvació; en ell es contempla el patiment del just, que, al final de l’evangeli, observarem en Jesús mateix, l’innocent injuriat i crucificat.
Per altra part, els adversaris de Jesús apareixen sobtadament per a interrogar-lo. En l’evangeli de Joan moltes vegades són anomenats com «els jueus», però no ens hem de confondre i pensar que «tots els jueus» són enemics de Jesús; també Pere i Joan, Maria i Nicodem, i fins i tot el mateix Jesús, eren jueus. Ací es referix a les autoritats jueves, a aquells que havien de tindre cura del temple i del seu orde. Estos li demanen un signe que demostre l’autoritat de Jesús; i ell els contesta donant-los, en forma d’enigma, el gran signe de l’amor de Déu. Els diu: «Destruïu este temple i en tres dies l’alçaré».
Les autoritats no l’entenen i es riuen d’ell; pensen que parla del temple fet de pedres, que havia tardat anys en fer-se, i que encara estava en construcció. Però Jesús, com ens indica el narrador, es referia al temple del seu cos.
A nosaltres, que coneixem el desenllaç de l’evangeli, ens és fàcil d’entendre que la destrucció del temple de la qual parla Jesús és la seua mort en creu, provocada per l’odi i l’enveja de les autoritats, i que la reconstrucció en tres dies, és la seua resurrecció.
Així, en este curt fragment del principi de l’evangeli, al capítol 2, ja s’han donat totes les claus fonamentals per entendre qui és Jesús: ell ve a reconstruir en nosaltres la imatge del seu Pare, esmicolada pel nostre propi egoisme, i ho farà mitjançant la seua mort i resurrecció.
Però encara podem dir més. Tot el discurs referit al temple com casa de Déu, ara Jesús se l’aplica a si mateix. Ell és el verdader temple del Pare, perquè en ell podem trobar Déu, i en ell podem trobar-nos els germans.
Per això, quan més endavant la samaritana li pregunte quina és la muntanya on s’ha de donar culte a Déu, ell contestarà que el culte ha de ser en Esperit i en veritat, que no està lligat a un lloc ni a un edifici de pedra.
I encara podem donar un pas més, ajudant-nos de les paraules de sant Pau als cristians de Corint (cf. 1Co 3,16; 2Co 6,16): Nosaltres mateixos som el temple viu de Déu, on habita l’Esperit Sant. Nosaltres, com afirma el Gènesi, hem sigut creats a imatge de Déu (cf. Gn 1,27). Així, podem tornar a llegir el text donant-li una significació nova, més plena, aprofitant el valor simbòlic suggerit per Joan. En el recinte del temple, és a dir, en el ser humà, en la seua intimitat més sagrada, s’ha instal·lat un mercat que el desvirtua. En les nostres societats s’ha muntat un immens comerç que ho reduïx tot a compra/venda, a do ut des, a l’intercanvi mesurat amb exactitud: et done com em dones, ni més ni menys. Tot sembla intercanviable, tot està subjecte a preu i pot ser pagat, bé amb diners, o amb favors, o amb respecte, o amb atenció, o… Sembla important per a alguns que res es done gratuïtament, que tot tinga una contraprestació; sembla que regalar sense esperar res a canvi siga de poc intel·ligents, que perdonar només per amor siga una mala inversió, que tot s’ha de poder mesurar, comptar i valorar.
Potser nosaltres pensem que tenim clar que no és així, que som conscients de la gratuïtat de Déu i la volem viure com ell ens convida a fer. Però ens seguix costant molt perdonar, seguim desitjant una reparació de les ofenses rebudes, seguim acostant-nos més a les persones que més ens oferixen i tendim a oblidar aquells dels qui no en podem traure res.
Esta visió interessada que el pecat i l’egoisme ha introduït en els nostres cors enfada tant Jesús que es veu obligat a parlar-nos seriosament: «Lleveu això d’ací! No convertiu en mercat el vostre cor, que és la casa del meu Pare!»

¿Quina és la solució? ¿De quina forma podem transformar el nostre interior? ¿Com podem obrir la nostra visió limitada del món i de les persones i compartir la mirada ampla i misericordiosa de Déu? Jesús ens oferix el remei en el signe que proposa a les autoritats jueves: La seua mort i resurrecció: «Destruïu el temple del meu cos i en tres dies Déu el ressuscitarà».

Al llarg de tot l’evangeli de Joan, Jesús es va manifestant com l’Enviat que fa les obres del Pare. Ell alliberarà al cec i al paralític dels seus mals, mostrant-se com la llum i la salut autèntiques; també educarà la samaritana per comprendre el verdader culte a Déu en esperit i veritat; repartirà els pans i els peixos entre la multitud i explicarà més tard que ell mateix és el pa viu que ha baixat del cel per donar-nos vida eterna i plena.
Tot el conjunt serà resumit per Jesús en una pregària al Pare davant dels seus deixebles: «Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat. He fet conéixer el teu nom», (Jn 17,4.6).
Joan ens vol mostrar que, quan més coneixem Jesús, més coneixem el Pare. Tot en l’evangeli va conduint-lo cap al final, cap a la passió i resurrecció, que serà la gran manifestació de com és Déu i com és el seu amor. L’evangelista ens vol transmetre la meravella que a ell l’ha impressionat

En la Setmana Santa anem a contemplar i celebrar tots estos esdeveniments. Vorem Jesús entrant triomfal a Jerusalem, sense que la mateixa gent entenga qui és; el vorem compartint l’últim sopar amb els seus amics, llavant-los els peus, instruint-los en l’amor als germans; observarem atònits la traïció d’un dels seus companys i el juí manipulat pels que deurien ser garants de la justícia; serem testimonis muts de la condemna i de la tortura; i participarem espantats a la crucifixió i la sepultura. Després, ens preguntarem, com aquells que veieren a la dona de Betània malbaratar el perfum de nard: ¿Per què esta pèrdua? ¿Per què?
Però no trobarem respostes fins que no arribe la nit de la pasqua.
Llavors, ens passarà com als deixebles que estaven al temple: «Quan va ressuscitar de entre els morts, els seus deixebles recordaren el que havia dit, i van creure en l’Escriptura i en la paraula de Jesús».
Igual que els deixebles, també nosaltres hem de fer un camí que comence per la fascinació per Jesús i passe més tard per la foscor de la creu, fins arribar a la llum de la resurrecció. Ja la conclusió del text que hem escoltat afirma que molts cregueren en ell, veient els senyals prodigiosos que feia; això, que pot paréixer molt positiu, és desmentit pel verset següent: Jesús no es fiava d’ells. ¿Com és això? Perquè no és la fascinació pels signes la que ens portarà a una fe autèntica. Com a molt pot convidar-nos a creure, pot ajudar-nos a estar prop de Jesús, a preguntar-nos, a reflexionar. Però només fent camí al costat de Jesús, com van fer els primers deixebles, que tampoc entenien res al principi, podrem arribar al dia de pasqua i exclamar, al·leluia!, convençuts que Déu és capaç de reconstruir el santuari de la nostra vida, del nostre cor, a pesar de la força aparent del pecat.

La purificació del temple, en conclusió, és un signe profètic de Jesús. Ens el presenta de forma tan cridanera perquè hi ha molt en joc: la forma d’entendre Déu i la nostra relació amb ell i, per tant, la nostra relació amb els altres. Expulsar el mercat del temple significa reconéixer la gratuïtat total de Déu i la seua invitació a entregar-nos, com ell, a la donació plena per amor a ell i als altres.