Conferències quaresmals 2/3

(Segona conferència quaresmal, sobre l’evangeli del quart diumenge de quaresma – Cicle B. Joan 3,14-21)

Després de narrar l’expulsió dels comerciants del temple, Joan ens conta el diàleg de Jesús amb Nicodem. Nicodem és un dirigent dels jueus, un membre del consell i, a més, fariseu; però, contràriament als seus companys, no és un adversari de Jesús, sinó que acudix a ell i el reconeix clarament com a mestre dient que els signes que fa han de vindre de Déu. Nicodem és sincer en la seua busca de Jesús i en el desig de conéixer el seu missatge. Però, ens diu Joan, acudix a Jesús «de nit». ¿Per què? Molt senzill, perquè no el veieren els seus companys del consell, els altres dirigents, que s’oposen a Jesús i que seran els qui, al final, aconseguiran la seua crucifixió.
Així tenim caracteritzat Nicodem: ell desitja trobar-se amb Jesús, però la seua posició, els seus iguals, li són un impediment, una dificultat. Viu en l’ambigüitat del qui sap què deu de fer, però les circumstàncies li ho posen difícil. En la mateixa situació, potser, ens podem trobar nosaltres més d’una vegada.
Jesús comença parlant-li d’un nou naixement: «Ningú no pot vore el Regne de Déu si no naix de dalt»; ell no l’entén i fa una interpretació literal: «¿Com pot nàixer un home que ja és vell? ¿Pot entrar una altra vegada a les entranyes de la mare?»
Evidentment, Jesús està parlant de forma figurada, com feia tantes vegades: s’ha de nàixer de l’aigua i de l’Esperit, que a nosaltres ens recorda el baptisme. Nàixer és ací una imatge, una comparació que Jesús usa: ens cal una transformació molt gran per acceptar-lo i entendre’l. Entrar en el plantejament de Jesús, comprendre què vol dir, ens demana un canvi molt profund, una intensa conversió; això es expressat amb la imatge del naixement. Esta renovació de vida, no la pot fer la persona sola, és l’Esperit Sant el qui actua en nosaltres.
Així, Jesús comença posant davant de Nicodem la condició bàsica per ser deixeble seu: Deixa’t transformar per Déu; deixa que ell et diga coses noves, que ell et sorprenga amb un missatge diferent a allò que estàs acostumat.
Posades les bases, Jesús seguix el seu discurs. El fragment de l’evangeli que escoltarem va ser llegit el quart diumenge de quaresma. En ell, l’evangelista agafa una idea molt comuna en l’època: Déu jutge.
Déu és vist com un jutge estricte que observa cada moviment, que no perd detall de cada cosa que les persones fan i pensen, desitgen i senten i, fins i tot, ometen. La vida de l’home religiós consistix a obeir les normes que Déu li proposa per a salvar-se. Si encerta, complint-ho tot «com Déu mana», li dóna la vida; si falla, Déu el condemna, el castiga, li envia desgràcies i patiments; si es penedix, Déu li retorna la vida que havia gaudit abans. I, al final dels temps, es farà el juí definitiu; el Fill de l’home és l’encarregat per Déu de jutjar tota la humanitat i donar-li a cada un el seu veredicte final.
Joan pensa que esta idea deixa fora l’autèntica voluntat de Déu, que és la salvació de tots. I fa una reflexió sobre el juí de Déu en termes molt més evangèlics.

Joan 3,14-21:
En aquell temps, digué Jesús a Nicodem:
—Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguen vida eterna.
»Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a ell.
»Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. La condemna és aquesta: quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum.
»És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seues obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom veja què fan, ja que ho fan segons Déu.

L’evangelista comença recordant un passatge poc conegut de l’Antic Testament on el poble, que pecava contra el Senyor en el desert, patix la condemna de Déu fins que es penedix. Fins ara tot sembla igual que aquella idea inicial del Déu-jutge estricte i acusador. L’escena es troba en el llibre dels Nombres (21,4-9), i és un tant sorprenent, de forma que se li donaven interpretacions diverses. Diu així:

Nombres 21,4-9:
Tot fent camí, el poble va acabar la paciència 5 i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens heu tret d’Egipte? ¿Per fer-nos morir al desert? Ací no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aqueixa misèria d’aliment!» 6 Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. 7 El poble anà a trobar Moisès per dir-li: «Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aqueixes serps.» Moisès va intercedir a favor del poble, 8 i el Senyor li respongué: «Fes-te una imatge d’aqueixes serps i posa-la dalt d’un estendard. Tot aquell que haja estat picat, si la mira, salvarà la vida.» 9 Moisès va fer una serp d’aram i la posà dalt d’un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d’aram i salvava la vida.

Hi ha molts passatges en la Bíblia amb idees semblants: El poble peca contra Déu, ell els castiga, ells es penedixen i Déu els perdona. Però en este text en concret, la salvació arriba mitjançant un signe curiós: Moisès ha de fer un estendard en forma de serp i els qui la miren seran curats.
Joan sabem que era una persona molt simbòlica, es fixava en els detalls i els convertia en signes suggeridors: Moisès posa en alt el signe de la mort i tot el qui el mira queda salvat. L’evangelista reflexiona: ¿quin és el signe de la mort, per a un cristià, que ha sigut posat en alt, que els cristians estem convidats a mirar, el signe del qual ens arriba la salvació? ¿Quin és? La creu.
«Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat».
La creu, que per ella mateixa és signe de tortura i mort, ha sigut convertida per Jesús, amb la seua mort i resurrecció, en signe de vida, en camí de vida. ¿Amb quina finalitat:? «perquè tots els qui creuen tinguen vida eterna».
Així, Joan li està donant la volta, poc a poc, a la idea tradicional sobre Déu i el juí. L’entrega de Jesús en la creu, si és acceptada per la fe, dóna vida eterna. I seguix el discurs de Jesús dient:
«Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna.»
Joan té l’estil d’afirmar una cosa, després repetir-la afegint un detall, i després tornar-ho a repetir donant un pas més endavant… És una forma de reflexionar que a nosaltres ens sorprén un poc, perquè estem acostumats als discursos més lineals, que donen una idea, després una altra i després una tercera. Ara Joan acaba de repetir que «els qui creuen tindran vida eterna», però ha afegit al principi del verset quin és l’origen de tot: «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic». Recordem que el tema del que vol parlar és el juí de Déu, la condemna del mal. Per això vol deixar clar, abans que res, que Déu desitja la salvació de tots, que el seu amor és l’origen de la salvació. Déu estima el món. Els cristians hem d’afirmar-ho fortament abans de dir res més. Déu estima el món. Abans d’expressar les nostres opinions sobre qualsevol altra cosa, ens ha de quedar clar que Déu estima el món.
Insistisc tant sobre este punt perquè em sembla que els cristians no sempre hem començat l’evangeli per ací. Potser de vegades hem subratllat els aspectes morals i de comportament, i se’ns ha oblidat que el punt primer és l’amor de Déu.
Este amor el porta a fer-nos un regal. És interessant que Joan use la paraula «donar»; en altres ocasions diu «enviar» o coses semblants, però ací diu «donar». Si hem de parlar del juí de Déu, les claus inicials són el seu amor i el seu regal gratuït que és el seu Fill. I, per si no quedara clar, amb un tercer verset torna a repetir les mateixes idees, afegint matisos:
«Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a ell.»
De nou, queda subratllada la salvació, i, a més, està mencionada la condemnació: no ha vingut a condemnar. I, si Jesús mateix no ha vingut a condemnar, ¿per què nosaltres condemnem tan fàcilment?, ¿per què jutgem els altres? De vegades condemnem els altres: observant les seus obres, o paraules, o allò que a nosaltres ens sembla que han fet o dit, emetem amb facilitat veredictes sobre els altres: «Este és així, aquella és d’aquella manera…»
O bé, fins i tot, ens condemnem a nosaltres mateixos pensant que som tan pecadors que Déu ja no ens pot estimar. En realitat, estem ocupant el lloc de Déu, perquè només a ell correspon jutjar.
Front a estes actituds tan habituals, Joan ens diu que tot comença per l’amor de Déu que envia el seu Fill per a salvar el món. No cap principi més positiu.
A partir del verset següent, l’evangelista ens parlarà de la condemna, però li donarà una interpretació nova, farà un gir, fins i tot posant una trampa al lector. Vegem l’habilitat de l’autor:
«Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.»
La frase sembla que fa un paral·lel; la primera part seria: «Els qui creuen en ell, no seran condemnats», i la segona part comença: «Els qui no creuen…». De seguida, la idea que se’ns fa en el cap és «…sí seran condemnats». Pareix que el text dirà això; però no: «ja han estat condemnats». I també dóna la motivació: «perquè no han cregut». Així, l’autèntica clau de volta de la salvació i la condemnació està en la fe, en l’acceptació de Jesucrist, mort i ressuscitat, com a Fill de Déu i salvador.
Per explicar-ho millor, Joan afegix una imatge molt senzilla: la llum. La llum servix per a il·luminar, per a mostrar el que hi ha. Sense llum les coses no es poden vore, amb llum, ens podem orientar. És un símbol tan senzill, que fins i tot els xiquets el poden entendre. Quan una persona fa alguna cosa malament, preferix que no se sàpiga, que quede oculta, que quede en la foscor. Quan, en canvi, algú fa alguna cosa bé, no té cap problema si els altres ho veuen, pot actuar a plena llum.
És a dir, la llum no jutja, sinó que la persona que ha decidit fugir de la llum ja ha sigut jutjada per ella mateixa, ja ha reconegut que les seues obres són roïnes.
Aplicant la imatge, Joan ens diu que Jesús és la llum que Déu ha enviat al món, una llum tan poderosa que ho il·lumina tot, que no deixa res amagat, que abasta el món sencer. Però el món ha quedat dividit davant d’esta llum. Uns pocs la poden acollir, perquè les seues obres són segons Déu, altres l’han rebutjada, perquè saben que les seues obres son roïnes.
En conclusió, per a Joan sí hi ha juí, però no perquè Déu siga un jutge estricte amb desig de castigar. Déu és l’amor que envia el seu Fill al món com a regal per a salvar-nos a tots; ell només ens demana la fe, l’acceptació de la seua salvació. Som nosaltres els qui realitzem el juí quan prenem les nostres decisions. El Déu totpoderós ens estima tant que es capaç d’apartar-se per a deixar-nos lliures, perquè puguem decidir per nosaltres mateixos.
Aleshores, ¿les obres no importen res? ¿Només amb la fe arriba la salvació? Per a Joan la fe no és una activitat intel·lectual, no hi ha prou senzillament amb dir «jo crec tal cosa i tal altra». La fe és la implicació de tota la nostra persona amb la vida i la paraula de Jesús. La fe és acceptar Jesús en la nostra vida. I Jesús, quan entra en el cor d’algú, ho fa per complicar-li la vida, per a esperonar-lo cap als altres, per ensenyar-nos «a estimar com ell»; no només «a estimar», sinó «a estimar com ell». ¿I com ha estimat ell? Ho ha dit en el primer verset, referint-se a la creu: «El Fill de l’home serà enlairat». L’amor de Jesús és amor total, donació total, expressada en l’amor màxim de la creu. Per tant, la «fe sense obres» no existix; així de senzill. La fe sempre porta a l’amor.
Hi ha un altre aspecte que cal mencionar per a no confondre’s. Si Joan diu que el qui creu en Jesús se salva i el qui no creu es condemna, ¿què passa amb totes les persones de bona voluntat que no han conegut Jesús, però que han actuat amb honradesa i sinceritat de cor? Abans que res, hem de ser conscients que Joan no està pensant en estes persones, ni tampoc està escrivint una reflexió en general. Ell està parlant amb la seua comunitat, i vol escriure l’evangeli per a ella, per a animar-la a comprendre i acceptar més Jesús. No fa un estudi teòric sobre totes les possibilitats, sinó que està parlant de l’experiència concreta de les comunitats que experimentaven amb molt de dolor i patiment el rebuig i la persecució.
El que està subratllant Joan és que Déu estima el món i que, per això, ens ha enviat el seu Fill per a la salvació. La comunitat cristiana té la missió de donar a conéixer l’evangeli, de proclamar, sobre tot amb la seua vida, el missatge de Jesucrist. En això estem, i encara ens queda molt de món per evangelitzar, començant per nosaltres mateixos.

El text de Joan, com sempre en la Bíblia, no està escrit perquè el llegim, l’entenem i ja està, sinó perquè ens reflectim personalment en ell. Ens diu, et diu, que Jesús ve a la teua vida com un regal de Déu, que és el seu immens amor, el mateix que t’ha creat, el que desitja que la teua vida siga cada vegada més plena, més autèntica, més capaç de desplegar tots els valors que Déu mateix ha posat dins de tu. Jesús ve a tu com una llum que ho il·lumina tot. Al principi vas a tindre la temptació que tots tenim de negar la llum, de fugir d’ella, d’apagar-la, perquè saps que dins de tu no tot és bo ni positiu, i no desitges que el teu mal isca a la llum. Joan et convida a no actuar així; esta actitud seria la normal si Déu fóra un jutge estricte amb ganes de castigar, però no es així, Déu és un Pare que t’estima i que et dona la llum de Jesús com un regal. Si acceptes este regal, la llum entrarà en el teu cor i hi podràs vore. Tindràs una segona temptació: deixar que la llum toque només algunes parts de la teua ànima, però impedir que escodrinye per altres racons, més foscos, que t’agradaria que quedaren així. No et preocupes, si de veritat Jesús entra en la teua vida, ell entrarà del tot, passarà amb quatre camallades fins a la cuina i s’obrirà la nevera, es sentirà com a casa. Perquè realment «som el temple viu de Déu, on habita l’Esperit Sant».
La llum de Jesús ho il·lumina tot, si volem permetre-li-ho. No només allò negatiu, també, i sobre tot, les coses positives. Déu no ve per recriminar-nos, sinó per valorar-nos, la llum no brilla perquè ens desesperem, sinó perquè ens posem a la faena d’endreçar-ho tot. L’actitud que Joan ens planteja és molt positiva; es tracta d’acceptar que Jesús ha mort per mi, per amor, i què jo vull, agraït, seguir les seues petjades, a pesar de totes les meues limitacions.

Deixa un comentari