[Evangeli del diumenge, 27 durant l’any – Cicle A]
Mateu 21,33-43:
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble:
—Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivaren, i se n’anà del país. Quan s’apropava el temps de la verema, envià els seus hòmens per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar, a un altre, el van traure a colps de pedra. Ell envià més hòmens que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment, els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: “Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat”. I l’agafaren, el van traure fora de la vinya i el van matar. Quan torne l’amo de la vinya, ¿que farà amb aquells vinyaters?
Li responen:
—Farà matar aquells mals hòmens i passarà la vinya a uns altres que li donen els fruits al temps de la verema.
Jesús els diu:
—¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen?” Per això vos dic que el Regne de Déu vos serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.
Hi ha paràboles especialment intenses i dramàtiques. Quan Jesús parlava amb els grans sacerdots i notables del poble no ocultava la seua crítica. Ells són els responsables que Déu ha encarregat de conduir al seu poble, de portar-los cap a Déu; però s’han dedicat a apropiar-se’n, a creure’s els amos, a aprofitar-se dels seus càrrecs per interés propi.
El propietari de la vinya representa a Déu, que va formar el seu poble amb delicadesa i afecte, com expressen les diverses accions en la paràbola (plantar-la, voltar-la d’una tanca, cavar el cup, construir la torre, llogar als vinyaters); Déu ha fet tot el possible per a cuidar del seu poble, i ha escollit a unes persones per a fer-lo fructificar.
En contrast amb les atencions del propietari, els vinyaters responen rebutjant els seus enviats, maltractant-los, assassinant-los… Els enviats representen als profetes que Déu va enviar al poble d’Israel durant tota la seua història; portaven un missatge de part de Déu, quasi sempre de conversió, de denúncia de les injustícies, de exigència de fraternitat, però el poble es va negar a fer-los cas.
Finalment envià el seu fill, és a dir, Déu envia Jesucrist per a fer sentir la seua paraula de salvació enmig del món, però els líders del poble l’agafaren, el tragueren de Jerusalem i feren matar.
Per als cristians que sentien (i sentim) l’evangeli, este relat és especialment dramàtic, perquè sabem que es va complir en Jesús mateix. En canvi, la pregunta final i la resposta dura dels sacerdots i notables, ja no correspon a la història que coneixem. Déu no ha enviat la seua còlera contra els qui feren matar Jesús, ha fet una altra cosa molt més sorprenent: ha ressuscitat Jesucrist d’entre els morts, reconeixent així que la seua mort va ser en realitat una entrega per amor, convertint-lo en la «pedra que corona l’edifici» que els constructors (els líders del poble) havien rebutjat.
Els cristians veiem en esta paràbola la història de la nostra salvació. Des del principi, en la creació, Déu ha volgut formar un món on tot era bo, després els hòmens i les dones l’hem desbaratat, negant-nos a donar-li a ell els fruits d’amor, justícia i solidaritat que ens demanava (és cert que la paràbola va dirigida als líders, però no només a ells, també ens interpel·la a nosaltres). Déu ha seguit enviant-nos el seu missatge de moltes formes, però ens ha sigut més còmode no escoltar-lo. Déu ens ha enviat el seu propi fill, i nosaltres, amb el nostre pecat, hem contribuït a la seua mort en la creu. Finalment, Déu ha ressuscitat Jesucrist per a la salvació de tots. La pedra que nosaltres també havíem rebutjat, s’ha convertit en pedra fonamental per a la nostra vida.
(Diumenge 27 durant l’any – Cicle A)