[Evangeli del diumenge, 29 durant l’any – Cicle A]
Mateu 22,15-21:
En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li:
—Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de veritat els camins de Déu, sense miraments per ningú, siga qui siga, ja que no obreu per complaure els hòmens. Digueu-nos, doncs, que penseu d’això?:¿És lícit o no pagar tribut al Cèsar?
Jesús, que s’havia adonat de la seua malícia, els respongué:
—Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà:
—¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?
Li diuen:
—Del Cèsar.
Jesús els respon:
—Doncs, retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.
La tensió es pot palpar en l’ambient, els adversaris de Jesús es reunixen i es plantegen entrampar-lo amb les seus pròpies paraules. No ens confonguem, no es tracta d’una discussió entre erudits sobre detalls de la Llei que molt pocs entenien. La pregunta que li fan va al cor dels duríssims problemes polítics que vivia la gent cada dia: ¿s’han de pagar impostos al Cèsar o no?
La gran majoria de la gent en la Palestina del segle I era pobra. Tenien el mínim per viure i anaven endavant com podien, entre fortes càrregues d’impostos i el perill d’una sequera o epidèmia o plaga o mal oratge en general que els deixara sense collites o ramats. Llavors només podien endeutar-se i esperar que l’any següent fóra més propici. Dos anys seguit de calamitats podien significar la destrucció d’una família i la seua venda com esclaus per fer front als deutes. En este context, parlar d’impostos era important per a tots. Els més pobres corrien darrere de qualsevol messies que proclamava que havien de deixar de pagar als romans i alçar-se en armes contra ells; els més rics, que eren també els notables del poble, no volien sentir parlar de cap revolta, perquè eren els responsables davant de Roma de l’estabilitat social (que no de la pau, que és una cosa més profunda); el romans alçaven l’orella en quan algú dels seus països ocupats mencionava els impostos, i s’informaven amb atenció dels seus moviments.
Així les coses, la pregunta és clarament una trampa. Els fariseus pensen que si Jesús es nega a pagar impostos, els romans s’adonaran i es faran càrrec d’ell; en canvi, si afirma que s’han de pagar, el poble deixarà d’interessar-se per ell. El càlcul que fan, com es veu, es només polític, no sospiten que Jesús puga portar un missatge diferent, que vaja al cor de la persona, al fons del ser humà.
La introducció que fan de la seua pregunta és enormement hipòcrita. L’alaben perquè diu la veritat i no es deixa portar per l’opinió dels hòmens, però al mateix temps no pensen que diga cap veritat, perquè no creuen en ell, i li fan la pregunta pensant que Jesús trobarà dificultats precisament perquè voldrà quedar bé amb tots. Són més hipòcrites encara perquè ells tampoc tenien una resposta que agradara a tots. No volien pagar impostos, però no podien dir-ho en públic per por a represàlies. A Jesús, en canvi, l’obliguen a que es manifeste.
Jesús, que sabia de què anava la cosa, comença amb força: «Hipòcrites!» Queda clar que era veritat allò de que Jesús no actua per agradar a la gent, i menys als fariseus; un cero en diplomàcia. Després els demana la moneda del tribut, i li presenten un denari, una moneda romana que portava la imatge i la inscripció amb el nom del Cèsar de torn.
La resposta de Jesús, com ell fa sempre, re-enfoca la qüestió cap al fons, cap a la profunditat. No és el Cèsar el que salvarà les persones ni les societats, només Déu ho farà. Però Déu, a diferència del Cèsar, no imposa la seua voluntat, sinó que la proposa, l’oferix, per a què nosaltres, si volem, l’acceptem. Jesús no nega que s’hagen de pagar impostos, ni tampoc nega que els impostos exigits en aquella època eren injustos. Jesús només diu que, si no li donem a Déu allò que és de Déu, poc importarà si es paguen impostos al Cèsar, o al fals messies que derrote al Cèsar, o a l’usurpador que mate al Cèsar. Des del punt de vista de Jesús, els fariseus li estan preguntant què preferix: una societat injusta que pague tribut al Cèsar o una societat injusta que no pague tribut al Cèsar. La societat és injusta perquè no acceptem el missatge d’amor de Déu. L’única forma d’eixir del cercle viciós és donar-li a Déu, allò que és de Déu. ¿I què és «allò que és de Déu»?
Si en el denari estava la imatge del Cèsar, la primera pàgina de la Bíblia ja diu que en el ser humà està la imatge i la semblança de Déu. La persona humana està cridada a comprendre qui és i què es. La imatge més nítida, més autèntica, del ser humà és Jesús mateix que s’oferix totalment a Déu i a la humanitat per amor. Donar a Déu allò que és de Déu vol dir donar-se totalment per amor com Jesús va fer. Este és el camí que Jesús planteja per a construir una societat més justa, solidària i fraterna. Podem posar pedaços, fer xicotetes reparacions, però la transformació que la nostra societat necessita només vindrà de la renovació que Déu pot fer en els nostres cors.