[Evangeli del diumenge, 26 durant l’any – Cicle A]
Mateu 21,28-32:
En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble:
—¿Què vos sembla? Un home que tenia dos fills, es va acostar al primer i li va dir: “Fill meu, vés a treballar a la vinya, hui.” Ell respongué: “No hi vull anar.” Però després, se’n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: “Hi vaig de seguida, pare.” Però no hi anà. ¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?
Li responen:
—El primer.
Jesús els diu:
—Vos dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida vos passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l’han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure’l.
Jesús està parlant amb els grans sacerdots i els notables del poble, és a dir, amb els líders que buscaven la manera d’acabar amb ell, perquè suposava per a ells un problema molest. Com tantes vegades, Jesús posa davant dues actituds; hui són fàcils de detectar. Per una part l’actitud dels qui volen quedar bé, però després no està disposat a realitzar allò que ha promés; per altra, la del qui diu al principi «no vull», però després si farà cas.
Els detalls enriquixen la nostra lectura: per a Jesús és un pare el que demana als seus fills que treballen en la seua vinya (podria ser un empresari, com en la paràbola del diumenge passat, o un rei, o un capatàs…), i els ho demana amb un apel·latiu afectuós («fill meu») després d’haver-se «acostat» a ells. Déu és també així per a nosaltres. La seua crida (la nostra vocació) no és una càrrega, sinó una petició plena d’afecte d’un Déu que, abans, s’acosta a nosaltres, es mostra quotidià, familiar.
Cap dels fills és perfecte; Jesús sap que la nostra vida està plena de llums i fosques, de moments en els quals el nostre ànim no respon a les nostres forces, o les nostres paraules a les nostres decisions. Així som nosaltres, i així són els dos germans de la paràbola; però hi ha una gran diferència: hi ha un que es capaç de reflexionar, d’entrar en sí mateix, de penedir-se’n i canviar.
Jesús, al final, aplica la paràbola davant dels líders del poble que l’escoltaven; diu que les prostitutes i els recaptadors d’impostos anaven per davant d’ells en el camí cap a Déu. Tampoc diu que el camí siga fàcil per a ningú, tots tenim que caminar amb el nostre esforç, però la primera actitud és la de sentir-se necessitat, la de desitjar una vida més plena i millor. Els líders jueus vivien una situació molt tensa amb la dominació dels romans, i tenien l’encàrrec de què no hi hagués problemes, de què cada u seguira en el seu lloc sense moure’s (els rics en els seus palaus, els pobres en les seues misèries, els romans oprimint-los a tots). Per a ells res devia canviar. Potser a nosaltres, que vivim temps molt diferents, també ens moleste d’altra manera que Déu vulga remoure les nostres consciències, vulga despertar-nos, exigir-nos una vida més autèntica. Potser, davant eixe perill, la nostra resposta més fàcil siga dir-li «sí, Senyor, com tu vulgues», i quedar-nos tranquil·lament en el butaca.
(Diumenge 26 durant l’any – Cicle A)