[Evangeli del diumenge, 13 de durant l’any – Cicle B]
Marc 5,21-43:
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac; molta gent es reuní al seu voltant i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
—La meua filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es pose bé i no es mora.
Jesús se n’anà amb ell, i la gent que el seguia l’espentava pertot arreu.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien feta sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toque només la roba que porta, ja em posaré bona.»
A l’instant, se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia eixit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent:
—¿Qui m’ha tocat la roba?
Els deixebles li deien:
—La gent vos espenteja pertot arreu, ¿i pregunteu qui us ha tocat?
Però Jesús anava mirant per veure la que ho havia fet. Llavors, aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué:
—Filla, la teua fe t’ha salvat. Queda lliure de la teua malaltia i vés-te’n en pau.
Encara parlava, quan arriben uns de casa del cap de la sinagoga i li diuen:
—La teua filla és morta. ¿Què en trauràs d’amoïnar el Mestre?
Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de la sinagoga:
—Tin fe i no tingues por.
I només va permetre que l’acompanyaren Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del príncep de la sinagoga, veu el rebombori de la gent, que plorava i cridava fins a ensordir. Ell entra a casa i els diu:
—¿Què són aquest rebombori i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.
Ells se’n reien, però Jesús els fa eixir tots, pren només el pare i la mare de la xiqueta amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu:
—Talita, cum —que vol dir: «Xiqueta, alça’t.»
A l’instant, la xiqueta, que ja tenia dotze anys, s’alçà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que feren saber què havia passat. I els digué que donaren menjar a la xiqueta.
Repassem poc a poc este text en l’oració. La mestria de Marc com a narrador pretén que sorgisquen en el nostre interior preguntes i inquietuds i no respostes fàcils que no servixen per a renovar-nos per dins, encara que tantes vegades les preferim.
Jesús es manifesta davant de nosaltres com un enviat poderós de Déu que cura les malalties, que comprén el dolor i el patiment, que és capaç fins i tot de donar-li la volta a les situacions més crítiques, en les que tota aparença ens indica que no hi ha solució.
La dona patia des de feia anys a pesar dels intents humans de curació; el partiment del cos s’havia convertit en pobresa; la malaltia, demés, la feia impura segons la llei jueua, de forma que no podia accedir a la relació amb Déu que s’establia en els sacrificis i en les pregàries del Temple. El dolor d’esta dona abasta tot el ser, tota la vida i, aparentment, no té solució.
La filla de Jaire, per la seua part, passa d’estar molt malalta quan son pare acudix a Jesús, a morir durant el trajecte que els separava de la casa. Ja s’ha començat a organitzar el funeral amb els plors i lamentacions que es feien a crits segons la costum oriental. Però pareixen laments falsos, ja que només una línia després, els mateixos que ploraven es riuen de Jesús. Sembla que només Jesús coneix què passa en realitat, ell s’acosta a la xiqueta amb l’única companyia dels seus tres deixebles i els pares d’ella, i realitza el miracle amb la major senzillesa i naturalitat possible: l’agarra de la mà i li ordena que s’alce.
En el centre d’este doble relat es troba la clau: «Filla, la teua fe t’ha salvat», «tin fe i no tingues por».
En què consistix esta fe? És la pregunta que Marc ens llança hui, i que no desvetlarà fins al final de l’evangeli. La fe que Jesús demana és estar disposat a seguir-lo, a acceptar el seu missatge sencer, que començar per acceptar que Déu ens estima plenament, encara que més endavant descobrirem que inclou l’entrega, per amor, de la pròpia vida. Per a seguir Jesús de veritat hem de posar-nos al servici, com va fer ell; hem de reconéixer-lo viu i present en la nostra vida quotidiana, hem de posar-nos les seues espardenyes i caminar pels seus camins de donació i servici.
(Diumenge 13 de durant l’any – Cicle B)