Déu i tu, el millor equip (Marc 4,26-34)

[Evangeli del diumenge, 11 durant l’any – Cicle B]

Marc 4,26-34:

En aquell temps, Jesús deia a la gent:
—Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està alçat, la llavor germina i creix sense que ell sàpia com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i, finalment, el blat granat dins de les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.
Deia també:
—¿A què podem comparar el Regne de Déu? ¿Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més menuda de les llavors, però, una vegada sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seua ombra.
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l’entenguera segons les seues disposicions; no els deia res sense paràboles, però, en privat, ho explicava tot als deixebles.

Les dos paràboles que llegim en el text de hui provenen del discurs del capítol 4 de Marc. Jesús exposa diverses paràboles a la gent i les explica als seus deixebles. La paràbola de la llavor que creix per si sola té l’habilitat de barrejar l’acció del ser humà i la de Déu. La nostra vida és molt semblant a esta paràbola. També nosaltres som com el llaurador que ha d’esforçar-se per preparar la terra, sembrar, arrancar les males herbes, cuidar la collita i segar, però que no ha de preocupar-se de «fer créixer» la llavor, perquè això no li toca fer-ho a ell. Déu ens encarrega una vida, o millor dit, ens la regala per a què la fem fructificar. Nosaltres la desenvolupem, si volem; treballem, estudiem, estimem, ens esforcem, ens dediquem a allò que més ens interessa, i, sobre tot, a aquells que ens són més estimats. Podem decidir algunes coses, però no altres, podem tindre grans projectes, podem esforçar-nos per desenvolupar-los…, o bé podem optar per una vida de mínims, de complir i descansar; podem, també, entregar-nos totalment, en cos i ànima, a allò que desitgem…
I, després de tot això, en la nostra vida sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, circumstàncies que no podem controlar, que no podem decidir, la història, les decisions dels altres, els imprevistos. Alguns diuen que, si desitgem alguna cosa verdaderament, l’univers sencer conspira per a què es faça realitat, altres pensen que hi ha casualitats, altres diuen que no n’hi ha, altres són directament pessimistes i molts altres ni pensen estes coses.
Els cristians ja fa molts anys que tenim una paraula especial per a açò: la providència. És tan senzill com reconéixer que hi ha un Déu que és amor i que ens cuida de la millor forma que sap fer: deixar que cresquem per nosaltres sense substituir-nos i, al mateix temps, estar sempre al nostre costat recolzant-nos de forma invisible en totes les nostres dificultats.
Quan més necessitem de Déu, quan les coses ens van malament, moltes vegades el tirem a faltar dient que ens ha abandonat, però en el fons del cor sabem que no és veritat, que és ell el qui està fent que «la llavor cresca» i demanant que «fem la nostra part».
El misteri de la vida es composa de moments en els que Déu i nosaltres estem treballant junts, al mateix temps, fent realitat el seu Regne de justícia, pau i solidaritat.
La paràbola del gra de mostassa ens avisa de la poca fiabilitat de les aparences. Diem moltes vegades que no hi ha que jutjar ni decidir per allò que sembla, però és difícil superar este perill. El Regne de Déu és real, està ací, entre nosaltres, i està creixent. Sembla impossible, perquè el món està, com sabem, tan malament, però l’evangelista Marc està convençut que, si ens fixem bé, si mirem amb els ulls de Déu, podem vore’l entre les males herbes de la història. L’autèntic Regne de Déu està brotant dins dels nostres cors. Allí es farà una realitat poderosa on, fins i tot, podrem acollir i refugiar als qui ho necessiten, com els pardals del camps que fan niu en l’arbre de mostassa.
Déu i tu, fent realitat junts el somni d’un món millor. Són sense dubte paràboles que ens poden fer reflexionar i donar-nos ànims. Seguir Jesús val la pena, perquè ens lloga per a construir entre tots un projecte molt, molt gran, per a formar el millor dels equips.

(Diumenge 11 durant l’any – Cicle B)

Deixa un comentari