[Evangeli del diumenge, 33 Temps durant l’Any – Cicle C]

Lluc 21, 5-19:

En aquell temps, alguns parlaven del temple fent notar les seues pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven.
Jesús digué:
–Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.
Llavors, li preguntaren:
–Mestre, ¿quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?
Jesús respongué:
–Estigueu alerta, no vos deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: “Sóc jo”, i també: “Ja arriba el moment.” Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I, quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no vos alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.
Després, els deia:
–Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.
»Però abans de tot això, se vos enduran detinguts, vos perseguiran, vos conduiran a les sinagogues o a les presons, vos presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix vos donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.
»Sereu traïts, fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics; en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tots pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància, vos guanyareu per sempre la vostra vida.

Les ensenyances de Jesús en l’evangeli de Lluc, abans de la passió, acaben amb un discurs de to apremiant i sever; s’anomena discurs escatològic perquè es referix al final dels temps (del grec, «éschatos», «últim»). Tot comença amb l’error d’alguns deixebles, que valoraven la bellesa exterior del temple de Jerusalem, construït durant dècades per mandat d’Herodes el Gran. Era un dels complexos d’edificis més grans i impressionants de l’antiguitat, i fascinava els pelegrins que acudien cada any a Jerusalem, els quals abundaven sobretot en la festa de la Pasqua.
Jesús, com tantes altres vegades, insistix en que no s’han de deixar portar per les aparences. La grandesa del temple no està en les belles pedres ni en els rics adornaments. La bellesa aparent serà destruïda. Menys de quaranta anys després, en la guerra contra els romans, Jerusalem va quedar destruïda i el temple arrasat.

La destrucció del temple era una catàstrofe per a la fe i la cultura jueves. Significava primer que res que Déu els havia abandonat, que els recriminava el seu pecat i els demanava la conversió amb el castic més gran que un jueu podia imaginar. Al menys, esta és la interpretació que donaren els profetes quan, segles abans, l’anterior temple havia sigut destruït pels babilonis. Un escriptor jueu de l’època, Josep Flavi, que va viure en primera persona el setge de Jerusalem i la seua destrucció, conta com una veu es va sentir al temple, poc abans de l’assalt romà, en què Déu mateix anunciava que abandonava aquell lloc.

Els deixebles, doncs, li pregunten sorpresos: Quan serà? Com ho sabrem?
I de nou Jesús els respon que van desencaminats. Els deixebles volen preparar-se per a eixe moment, i si tenen signes clars de la seua arribada, podran respirar tranquils mentre no comencen eixos signes. Per a Jesús eixa actitud és equivocada. Igual que no es tracta de conduir més espai quan el detector de radars ens avisa, sinó que és necessària la prudència i l’atenció en tot moment, Jesús indica als seus deixebles que no vagen buscant signes i senyals de la fi dels temps, perquè s’exposen a que els prenguen el pèl a la menor ocasió. «No vos deixeu enganyar», a la llarga, l’únic que conta és la perseverança.

Quan la comunitat de Lluc recordava estes paraules de Jesús vivia un moment molt tens. Molts esperaven que la vinguda definitiva de Jesús, el seu retorn en la glòria, anava a succeir de seguida. Es preocupaven per reconéixer els signes i creien descobrir-los en les guerres entre països o en les persecucions que ells mateixos patien. L’evangelista els deixa dues coses clares: El final no vindrà de seguida, i les dificultats se superen amb perseverança i amb el suport del mateix Jesús.
Les dificultats són reals, per això els cristians no podem ser ingenus. En el món hi ha maldat, patiment i dolor. Amb expressions del seu temps, Jesús descriu la fi com l’acumulació de tots els mals: les guerres, causades pels hòmens; els terratrèmols, manifestació d’una naturalesa danyada i fràgil; la malaltia de la pesta, que fa estralls entre els més dèbils; i la fam, davant la qual ningú, ni els forts, poden subsistir.
Pareix que Jesús està, per fi, responent directament a la pregunta que li han fet els deixebles, però ho fa de forma tan general que tan sols està dient que la creació sencera patix de «dolors de part», a l’espera de la nova era (Romans 8,22).
I de sobte, Jesús torna arrere; diu «però abans de tot açò…» i se centra en el patiment de la comunitat cristiana. Eixa no era la pregunta, però sí el tema que a Lluc li interessava recalcar. En la comunitat ja havien tingut l’experiència de la persecució, de la denúncia dels propis familiars propers; havien tingut testimonis de fidelitat a l’evangeli en el patiment, i també segurament desercions davant de la dificultat.
El missatge és clar: «Tot açò no vos passa perquè Déu s’haja oblidat de vosaltres, sinó perquè així sereu testimonis de l’Evangeli davant de tot el món». Encara més, el mateix Jesús els donarà les paraules que hauran de dir; estarà al seu costat, tan sols necessiten confiar plenament en ell.
Després de totes les calamitats que ha descrit, el fragment de hui acaba amb una crida a l’esperança: «No es perdrà ni un dels vostres cabells». Com pot ser açò, si abans ha dit que fins i tot mataran a alguns? Perquè ni tan sols la mort serà capaç de separar als deixebles del seu Senyor. Jesús mateix passarà per ella i ressuscitarà, com el primer entre molts germans.
Per això pot dir-nos: «No vos deixeu portar per la bellesa efímera; no vos preocupeu pel dia ni l’hora del final; no vos deixeu enganyar. Vosaltres fixeu-vos en allò essencial: en la perseverança, en la constància, en la fidelitat, en la confiança. Jo estaré amb vosaltres.»