[Evangeli del diumenge, 34 Temps durant l’Any – Cicle C – Jesucrist, Rei de tot el món]

Lluc 23,35-43:

Estava Jesús en la creu i les autoritats se’n reien dient:
—Ell que va salvar-ne d’altres, que se salve a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit!
També els soldats li feien burla: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien:
—Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!
Damunt d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».
Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient:
—¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!
Però l’altre, reprenent-lo, li respongué:
—¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.
I deia:
—Jesús, recorda’t de mi quan arribes al teu Regne.
Jesús li digué:
—T’ho assegure: hui seràs amb mi al paradís.

L’any litúrgic acaba amb un diumenge dedicat a Jesucrist, Rei de tot el món.
Jesús Rei? ¿No estem barrejant política i religió? Hem de reconéixer que esta festa va sorgir en temps complicats de discussió política, però per a nosaltres hui ja no és este el problema. Més encara, ens alegrem què l’Església no estiga lligada amb cap règim polític, així pot ser lliure per a difondre l’Evangeli i denunciar profèticament qualsevol injustícia i opressió, siga del poderós que siga.
Però la festa seguix sent molt suggeridora, sobre tot pels textos bíblics que la litúrgia ha escollit per regalar-nos hui.

Per a Lluc, Jesús és misericordiós fins a l’extrem, fins el moment de la seua crucifixió. Ens els nostres oïts ressona la frase sorprenent: «Perdona’ls, perquè no saben el que fan», que està en el verset anterior al fragment que hui comentem.
Davant d’una declaració així, allò més digne seria callar-se. Perquè és fàcil parlar de perdó i de misericòrdia quan ningú ens ofén ni ens fa mal, però sentir que Jesús en la mateixa creu està perdonant i, més encara, excusant els seus botxins, no pot deixar-nos indiferents, exigix guardar uns instants de silenci i reflexionar: Sóc jo capaç de perdonar així? Sóc capaç de perdonar, encara que les ofenses que rep siguen molt més menudes que eixa?
A l’inrevés, en este fragment de l’evangeli no calla ningú; pareix que tots tenen alguna cosa a dir: les autoritats, els soldats, el bandit… Tots aprofitant-se de l’indefens, insultant a un home que patix, que mor, abandonat de tots, despullat, condemnat injustament per un tribunal falsejat i un governador indiferent. Què fàcil és burlar-se’n ara! Les autoritats no eren tan valentes uns dies abans, quan Lluc ens diu que volien matar-lo però tenien por de la gent (Lc 22,2). Ara han aconseguit allò que volien, han manipulat la multitud perquè demanara la crucifixió de Jesús. La mateixa multitud que abans s’amuntonava al voltant de Jesús per a demanar-li miracles! No és per a indignar-se?
A més, els grans sacerdots, les autoritats, demostren una hipocresia sense límits. Fixeu-vos com comencen la seua burla: «Ell que va salvar-ne d’altres». Ho reconeixen! Són conscients que Jesús ha salvat altres, ha fet el bé, ha curat malalties, ha expulsat el mal, ha alimentat multituds, ha donat esperança als oprimits, ha oferit acollida als rebutjats. Ho reconeixen i no els importa! No és per a indignar-se encara més?
Les autoritats jueves li proposen, en forma de burla, un tracte. Que se salve a si mateix. Així quedaran convençuts que és el Messies, l’Elegit. Amb això demostren també la seua miopia. Per a ells el Messies seria poderós i triomfant, capaç de salvar-se a si mateix. Però, ¿perquè necessita Déu enviar un Messies que puga salvar-se a si mateix? ¿No esperaven de Déu un Elegit que salvara al poble? ¿No acaben de reconéixer que Jesús sí era capaç de salvar-ne d’altres?
En el fons Jesús té raó: «No saben què diuen». Els grans sacerdots no comprenen la missió de Jesús, no comprenen res que se n’isca dels seus esquemes estrets, de les seues idees preconcebudes.
Però, ¿ho comprenem nosaltres? ¿No seguix sent un misteri per a nosaltres que Jesús ens salve amb la seua mort? ¿No és una difícil exigència que ell done la vida per a «ensenyar-nos el camí»? ¿No és revolucionari que ens demane que «li seguim»?

Els soldats romans, per la seua part, entenen poc de judaisme, però volen fer el seu comentari. Per a ells Jesús és un rebel que pretenia ser rei. Els reis, segons l’experiència d’ells, són els que oprimixen els pobles, els que s’aprofiten omplint d’impostos desorbitants els seus súbdits, els que fan les lleis però estan eximits de complir-les. Els reis tan sols tenen una missió, salvar-se ells mateixos.
El criminal no vol ser menys, també ha de clavar cullerada, però almenys ell té interessos, li demana que també els salve a ells. No li ho podem retraure; en el moment de la tortura, l’angúnia i la mort, el malfactor es desespera i reacciona amb insults i recriminacions.

Lluc, però, ens està convidant també a llegir entre línies. Fins ara els tres insults no han fet més que expressar veritats. Els sacerdots, els soldats i el lladre creuen que se n’estan burlant, però estan dient la veritat sense assabentar-se’n. Jesús sí n’ha salvat d’altres, Jesús sí és el Messies, l’Elegit, Jesús sí és el rei dels jueus. Lluc vol que reflexionem sobre açò: mentre que els adversaris creuen que estan veient un home condemnat, crucificat, fracassat; en realitat estan veient el Messies, l’Elegit, el rei, el Salvador. Perquè Jesús no sols «n’ha salvat d’altres», sinó que, en la creu, «està salvant».
Sols l’últim personatge és capaç d’adonar-se’n. I és també un criminal! Però un criminal penedit. Un malfactor que patix el mateix suplici que l’altre, però que no està desesperat, tot el contrari, en l’últim moment troba Jesús, es creua Jesús en la seua vida de la forma més inversemblant, i en l’últim moment li demana ajuda, li toca el cor, li demana la salvació.
I, mira per on!, davant dels nassos dels burletes, Jesús salva també al malfactor penedit. Jesús és realment «el qui salva», però no perquè «se salve a si mateix», sinó perquè està donant la seua vida per amor a tots els hòmens i dones, fins i tot pels criminals.

Jesús és, de veritat, el Rei de tot el món. Però no perquè tinga pretensions de govern temporal, sinó perquè ens demana als cristians que ens dediquem a fons a construir en el món la terra de tots. Ell regna perquè ha sigut capaç de donar la vida per tots. Ell regna a l’inrevés que els poderosos de la terra. Ell regna ensenyant-nos el camí del perdó, de l’acollida, de l’amor. Nosaltres estem cridats a regnar a la seua manera, posant-nos al servici de la nostra societat, aportant en ella els nostres valors i creences, oferint-nos per a construir la pau, la justícia, la solidaritat. Ell ens ho va ensenyar. Ell va ser capaç d’acomplir-ho.
A este Rei val la pena seguir-lo.