[Evangeli del diumenge, 5 de Pasqua – Cicle A]

Joan 14,1-12:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Que els vostres cors s’asserenen. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare, hi ha lloc per a molts; si no n’hi haguera, ¿vos podria dir que vaig a preparar-vos estada? I, quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i vos portaré a ma casa, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.
Tomàs li diu:
—Senyor, si ni tan sols sabem on vas. ¿Com podem saber quin camí hi porta?
Jesús li diu:
—Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara, ja el coneixeu i ja l’heu vist.
Li diu Felip:
—Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.
Jesús li diu:
—Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres ¿i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. ¿Com pots dir que vos mostre el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo vos dic, no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seues obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Vos ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.

L’evangeli de Joan està dividit en tres gran blocs fàcils de reconéixer, a part del pròleg al principi (1,1-18) i l’apèndix del final (capítol 21). Els primers capítols, fins al 12, ens presenten la predicació i els signes prodigiosos que fa Jesús davant de la gent, amb grans discursos i diàlegs que provoquen diferents respostes en deixebles, amics, autoritats i enemics. Els capítols 13 al 17, en canvi, estan dedicats a la formació intensa dels seguidors que ell s’ha escollit. Del 18 al 20 se’ns presenta el relat dramàtic de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

El fragment que llegim este diumenge és del capítol 14, és a dir, del «curset intensiu» de formació que Jesús, en el context d’intimitat que és l’últim sopar, dedica amb molta cura i delicadesa als seus escollits. El capítol 13 conté l’escena coneguda i entranyable del lavatori dels peus, quan Jesús realitza el gran signe del servici als dotze apòstols llavant-los els peus, com acostumaven a fer els esclaus més baixos. A continuació, en uns breus discursos que aborronen, Jesús anuncia la traïció de Judes i les negacions de Pere. Comença de seguida el capítol 14, i amb ell el text de hui, en forma de diàleg íntim i emotiu entre Jesús i els seus deixebles, que fan grans esforços per entendre’l, sense aconseguir-ho del tot. Intervenen Tomàs i Felip, dos deixebles ben diferents. A Tomàs el coneixem perquè no volia creure als seus companys quan li deien que havien «vist el Senyor»; quan és ell mateix el qui es troba personalment amb Jesús ressuscitat ens regala la més senzilla i sentida confessió de fe: «Senyor meu i Déu meu!» (Joan 20,28). Felip, al contrari, des del principi creu i anuncia que Jesús és aquell del qui parlaren Moisès i els profetes: el Messies (Joan 1,45); i potser pel seu entusiasme, Jesús el posa a prova davant la multitud famolenca en un passatge ple de ressonàncies messiàniques (Joan 6,5), perquè comprenga que Jesús és un Messies que supera qualsevol expectativa que poguera tindre abans.

De totes formes, Tomàs i Felip són ací portaveus dels dubtes i inquietuds de tots els deixebles, fins i tot dels de hui en dia. Les seues intervencions mostren dues coses; que als seguidors de Jesús, d’aleshores i d’ara, ens costa entendre’l i que només amb el diàleg amb Jesús, amb l’escolta de la seua pacient ensenyança, podem avançar cap el seu pensament, el seu cor, la seua vida i el seu misteri.

Jesús comença amb delicadesa, demanant serenor i pau al cor dels seus amics. No és poc, perquè les seues paraules anteriors són els anuncis de la traïció i de la negació per part de dos íntims seus. Com es pot estar seré? Només amb la confiança en Déu i en Jesús, amb fe en ells. La fe en Déu i en Jesús porta a mantindre’s tranquil fins i tot davant de les grans dificultats que estan per arribar: la passió i la mort. El mestre insistix en què Déu té lloc per a tots els qui vulguen acceptar el seu missatge, i ho fa amb paraules familiars, casolanes: «la casa», «el Pare…» Jesús va davant de nosaltres per preparar-nos el lloc; nosaltres som senzills seguidors, que res no hem de témer. La confiança i la serenor vol Jesús que siguen les actituds amb les què afrontar totes les paraules del seu discurs de comiat.

Allà on va Jesús, és a dir, a l’entrega de la pròpia vida per amor, ja sabem el camí. Però ens costa acceptar-ho, per això a Tomàs li agrada matissar i diu: No sabem. Però no és cert, sí sabem molt bé que seguir Jesús complica tota la nostra existència. El nostre camí és Jesús, ell és la veritat i la vida, la veritat de la nostra vida. Ell és l’accés a Déu. «El Pare» és la forma d’expressar la proximitat d’allò que està immensament lluny de nosaltres. Déu és un misteri tan gran que se’ns escapa; només perquè ell ha volgut manifestar-se en Jesús podem nosaltres albirar al menys una espurna de l’enorme foguera d’amor total que Ell és.
El rostre de Jesús, tan humà, tan pròxim, tan a l’abast, és l’accés a la grandesa que ens il·lumina per dins i ens dóna sentit en els moments de foscor. Per això Jesús arriba a dir que «hem vist al Pare», a l’etern, a l’invisible.

Felip, apassionat com sempre pel seu mestre, pensa que ha comprés, que només ens cal que Jesús ens mostre el Pare. La resposta del mestre, plena de preguntes, torna a insistir en què ells ja l’han vist, perquè ha viscut amb Jesús. No hi ha res més que mostrar, ja han vist del tot com actua el Pare, com parla, què diu i què fa. Perquè Jesús està en el Pare i el Pare en Jesús.
El discurs, un tant vehement, de Jesús posa l’accent en allò que ja els ha dit, en allò que ja creuen. No és gens fàcil acceptar que Déu s’haja acostat tant a nosaltres; quasi preferim un Déu llunyà, magnífic, poderós en el sentit més devastador de la paraula. Si veiem Jesús, que dóna la seua vida per nosaltres, encara ens quedem, com Felip, demanant-li que ens mostre el Pare.

El fragment de hui acaba amb una sorpresa. Per la fe, els seguidors de Jesús faran les mateixes obres que ell… i encara de més grans! Com és possible fer res que siga més gran que la salvació de tota la humanitat, de tota la història, de tot l’univers? Com es pot superar la vida total regalada per Jesús? No és possible, clar. Però Jesús ha fet possible que nosaltres, amb la nostra limitació i menudesa, puguem participar de la grandesa de l’obra de redempció que ell va fer. Creient en ell, seguint-lo i deixant que actuen en nosaltres les obres del Pare, arribarem a sa casa, a la casa de son Pare, i ens adonarem aleshores de què és la nostra casa, de què sempre ho ha sigut.

(Diumenge 5 de Pasqua – Cicle A)