El seu Esperit viu en nosaltres (Joan 14,15-21)

[Evangeli del diumenge, 6 de Pasqua – Cicle A]

Joan 14,15-21:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare que vos donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quede amb vosaltres per sempre.
»El món no el pot rebre, perquè no és capaç de vore’l ni de conéixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.
»No vos deixaré òrfens: tornaré a vindre. D’ací a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu.
»Aquell dia, sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.
»El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els complix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell.

Jesús seguix amb el seu discurs de comiat dirigit als seus amics. Si m’estimeu, diu, em fareu cas, perquè ja sabem que cale fets i no paraules. Els ho conta així perquè en breu va a ser separat violentament d’ells. Ell se n’anirà perquè l’arrossegaran, pres, davant d’un tribunal injust que el condemnarà a mort; ells també se n’aniran, presos de la seua pròpia por, i fugiran de tot allò que tinga que vore amb Jesús fins que se’ls mostre ressuscitat.
El drama de la separació, quan portaven a penes tres anys amb el mestre, va suposar una crisi de la comunitat que hagueren de superar amb molt d’esforç. Hui ens resulta impossible fer-nos una idea de què comportava per a aquell xicotet grup amenaçat. Jesús era la seua única possibilitat, el seu únic valor, l’únic centre de les seues vides. Jesús creia en ells molt més del que ells creien en si mateixos… com ens passa encara hui.

Després de la resurrecció ells sabien que Jesús estava de veritat viu, que no es tractava només d’un record, d’un desig, d’un ideal, sinó d’una vida diferent, plena, autèntica, a la què havia arribat després d’entregar la seua vida del tot per amor. Però no tenien l’escalfor de la seua mirada, les seues paraules —tendres o exigents, sempre plenes de bona notícia—, les seues mans aspres i acostumades al treball amb les què donava la salut als què acudien a ell. Els faltava la seua presència física i al mateix temps sentien amb intensitat la seua presència real, viva, interna, dinàmica.

Esperit significa literalment aire. Així, com l’alé que entra en el cos i dona vida, entenien ens primers cristians la presència de Déu dins d’ells. La comunitat de Joan reflexiona i veu que Jesús no els ha deixat òrfens, que el seu Esperit viu dins d’ells, que porten Déu per tots els racons de la seua existència.

Esta invitació increïble es fa extensiva a tots nosaltres. L’autor de l’evangeli ho va escriure així a posta. Perquè sabia que passarien els anys, i que seguiríem recordant Jesús i les seues paraules, però que se’ns anava a oblidar que dins de nosaltres mateixos, per pur regal seu, seguix palpitant Déu mateix amb tota la seua força, la seua immensitat, la seua potència, el seu amor. No som nosaltres els seus amos, no és una cosa que puguem controlar. Però tampoc és una idea bonica ni una auto-suggestió buida. És tan real i concret que fins i tot Joan ens indica com podem vore-ho: En qui complix el manament d’amor que Jesús ens va ensenyar amb paraules i ens va mostrar amb la seua entrega. On hi ha caritat i amor, allí està Déu, diu un antic himne cristià. L’amor que viu i fluix i es mou dins de la nostra societat, que des de fa mil·lennis està ací i seguirà estant sempre, és el millor signe de què Déu renova i transforma a cada moment la immundícia del món. Només ens demana que li donem el nostre temps, el nostre rostre, la nostra veu, la nostra mirada, les nostres mans. Així podrà fer-se present, podrà manifestar-se a molts més que el necessiten urgentment i no el troben. Jesús també ens ha assegurat que, si son capaços d’entregar-nos a Déu com ell ho va fer, l’experiència ens farà mal; en l’ànima i en el cos, en els peus, les mans i el costat. Però cap altre camí porta fins on ell està, fins a la vida plena.

(Diumenge 6 de Pasqua – Cicle A)

Deixa un comentari