[Evangeli del diumenge, 4 de Pasqua – Cicle A]
Joan 10,1-10:
En aquell temps, Jesús parlà així:
—Vos ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre lloc, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obri la porta, i les ovelles reconeixen la seua veu; crida les que són seues, cadascuna pel seu nom, i les fa eixir. Quan té a fora totes les seues, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seua veu. Però, si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.
Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. Per això Jesús continuà:
—Vos ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entren passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i eixir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per furtar, matar i fer destrosses. Jo he vingut perquè les ovelles tinguen vida, i en tinguen a voler.
Les metàfores i comparacions comporten sempre un risc, no ser ben enteses. Quan Jesús parlava de pastors i d’ovelles i quan Joan ho feia reflexionar a la seua comunitat, la proximitat dels pastors i els seus ramats els feia assaborir les paraules de l’evangeli d’una forma del tot especial. Eren paraules de la vida real, de cada dia, de la feina d’un amic, d’un veí, o d’un mateix. Ser pastor implicava una gran responsabilitat; havia de buscar els pasturatges millors, evitar els perills, els camins difícils, els animals feréstecs i fins i tot els bandolers. Les ovelles no es fien de qualsevol, de fet són animals en general poregosos, acostumats a rutines i seguretats, i poc donats a anar-se’n amb un desconegut. Reconeixen la veu del seu pastor, fins i tot el seu xiulit, i desconfien de veus estranyes.
El text de hui aprofita la confiança que hi ha entre el pastor i les seues ovelles, misteriosa i fascinant, per a construir una metàfora de la relació entre Jesús i la comunitat que vol seguir-lo. La mateixa comparació l’havien fet els profetes, per exemple Jeremies i Ezequiel, per denunciar als caps del poble, que devien ser els pastors que cuidaren del ramat de Déu, però foren infidels al Senyor aprofitant-se de les ovelles que havien de custodiar.
Jesús subratlla diversos detalls que fan molt més íntima la imatge natural. El pastor arriba fins a cridar pel seu nom a cada ovella. Déu ens coneix pel nostre nom, ens crida a cada un, ens conduïx i ens observa a cada moment. El ramat camina darrere del pastor, confiat i segur. Les paraules poètiques de Jesús fan pensar en el Salm 23, «el Senyor és el meu pastor, no em manca res» i en la profunda confiança en Déu que el salmista vol expressar.
Per altra part, la metàfora suposa un contrast molt dur, com ja denunciaven els profetes, amb les autoritats jueves. Ells s’han comportat com els antics caps del poble que eren rebutjats per Déu al no haver complit la seua obligació de tindre cura del poble en el nom del Senyor. Ells són com els lladres i bandolers que no passen per la porta del corral, on està el guarda, sinó que boten per altre lloc buscant només aprofitat-se de les ovelles. Al mateix temps que el pastor autèntic dona pau i confiança, els falsos pastors ens han de posar en guàrdia.
Els que estan escoltant Jesús, diu l’evangeli, «no van entendre de què els parlava». Són els fariseus, que per a Joan representen les autoritats jueves. No entenen… o no volen entendre. Per això Jesús canvia de discurs i inventa una nova metàfora: «Jo sóc la porta».
Jesús es l’accés a la salvació, només ell pot oferir autèntics pasturatges, que no siguen miratges de falsa felicitat. Llavors, com ara, era molt fàcil confondre el camí de l’autenticitat personal —el que ens fa ser nosaltres mateixos—, del camí còmode de l’egoisme. Jesús ens diu que ell és la porta, igual que en altre moment diu que és el camí. Hem de posar atenció, per tant, a la seua vida, a les seues actituds, als criteris amb els que ell actuava, perquè tots ells són els materials amb què està fabricada esta porta.
Potser la primera actitud de Jesús que hauríem de seguir és la seua confiança en Déu, la presència constant del Pare en la seua vida. Estava tan convençut de la seua proximitat, del seu amor, de la seua protecció, que podia dir-li Pare, i fins i tot, «papà» (en arameu, «abbà»). De fet, alguns versets més endavant del text de hui, torna a recordar que «el Pare m’estima» (Joan 10,17). Sentir-se estimat, profundament, sincerament, immensament, és el motor que feia que desbordara l’amor de Jesús cap als altres. Ell va poder donar la vida, tota la vida, per les ovelles, perquè havia aprés l’amor a l’escola del seu Pare, que era també on havia aprés la seua mare.
Per altra part, este text de Joan ha de suscitar una meditació especial als qui tenen hui l’encàrrec de ser pastors del poble de Déu. Han d’estar molt atents a estimar amb tot el seu cor a aquells que el Senyor ha posat en el seu camí; deuen tindre una delicadesa exquisida a l’hora de prendre opcions, de decidir camins, d’oferir la Paraula que Déu vol dedicar, específicament, a les persones que formen el ramat de Déu que ells han de cuidar.
En l’Església tenim molta costum de criticar als qui tenen autoritat. I no diré jo que no tenen res de censurable. Però més d’una vegada se’ns pot oblidar la dificultat de la seua faena, la bona voluntat de molts —la gran majoria—, que dediquen les millors de les seues forces a ajudar als cristians a caminar cap a Jesucrist, a sentir la veu del bon pastor, a esforçar-se per seguir-lo de prop. Igual que els pastors han de tindre molt presents les paraules de Jesús i les dures crítiques als falsos pastors, els altres cristians hem d’esforçar-nos per ser comprensius amb les seues dificultats. Açò no vol dir que hàgem de ser passius, apàtics i manipulables, més bé al contrari, hem de posar totes les nostres millors energies en col·laborar per a fer gran i estendre entre tots el Regne de Déu.
(Diumenge 4 de Pasqua – Cicle A)