[Evangeli del diumenge, 16 durant l’any — Cicle C]

Lluc 10,38-42:

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella, que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seua paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta vingué i digué:
—Senyor, ¿no t’importa que la meua germana m’haja deixat sola per a servir? Digues-li que m’ajude.
El Senyor li respongué:
—Marta, Marta, estàs preocupada i ansiosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà presa.

Marta i Maria, que, segons l’evangeli de Joan, són les dos germanes de Llàtzer de Betània, acullen Jesús a sa casa. Marta opta per servir Jesús fent moltes faenes, i Maria s’asseu als peus del Mestre per escoltar-lo i aprendre d’ell. Quan Marta es queixa, Jesús respon, misteriós, que només una cosa és necessària.

El fragment suscita encara sorpresa i confusió. ¿Està defenent Jesús la «vida espiritual» contraposada a la «vida activa», l’oració a l’acció? Si és així, ¿què hagueren menjat si Marta no els feia el dinar? A més, ¿no ens acaba de relatar Lluc la paràbola del bon samarità, on se subratllava sense dubte la necessitar d’estimar el germà, d’ocupar-se d’ell, de gastar-se fins i tot el vi, l’oli, els diners i el temps per qui necessite de nosaltres? ¿Es contradictori el que Lluc ens diu?

Per resoldre el dilema pense que hem d’agafar l’evangeli de Lluc amb un poc més de perspectiva. Molts cristians estan acostumats a sentir la Bíblia només en la celebració del diumenge, on es lligen uns fragments separats del context. Però els evangelistes van fer una faena de composició molt ben pensada, posant uns passatges al costat d’uns altres per a il·luminar-los mútuament. A voltes posen textos pareguts al principi i al final d’una sèrie de fragments, per afegir un matís al conjunt.

En el cas de la paràbola del bon samarità i de l’escena de Marta i Maria, trobem dos textos que es complementen. La paràbola parla de l’ajuda i l’atenció a l’altre, subratllant molt les faenes amb les quals el samarità es desviu pel viatjant ferit. No es menciona ni l’oració, ni la reflexió, ni l’escolta de la Paraula de Déu. L’escena de Marta i Maria és complementària; en ella s’insistix en escoltar Jesús, i s’avisa del perill de l’activisme, que produïx ansia i preocupació per moltes coses. No hi ha una oposició entre dos tipus de vides, una d’oració i l’altra d’activitat, sinó una vida d’activitat arrelada en la comunió amb Jesús, que fa fructificar eixa activitat i evita que l’ansia ens faça perdre el sentit del que fem.

Curiosament, la pregunta del mestre de la Llei al principi del primer fragment («què he de fer per a posseir la vida eterna?»), no rep resposta per part de Jesús, que sols pregunta «què diu la Llei?» i deixa que el mestre de la Llei es responga a ell mateix. Però la frase de Jesús al final del segon fragment («només una cosa és necessària»), encaixa molt bé com a resposta a la primera pregunta.

Més encara; mirant els fragments que hi ha abans i després dels dos en qüestió trobem, què coses!, dos oracions de Jesús. La primera agraïx al Pare que ha volgut revelar el seu misteri als senzills, la segona és la pregària del Pare Nostre; les dos subratllen l’amor paternal de Déu.

Què concloure de tot açò? Bé, abans que res, que cap fragment de la Bíblia es pot llegir sol, que cap frase s’ha d’entendre com una instrucció aplicable immediatament. Més bé, jo crec que l’escena de Marta i Maria és una provocació que complementa i compensa la paràbola del bon samarità (contra els qui insistixen en l’activisme) i que la paràbola és una altra provocació contra els qui valoren només els elements íntims i individuals de la religió. Els dos textos estan envoltats de pregària perquè Lluc vol subratllar que tot el que fem, acció i contemplació, és fruit de l’amor misericordiós de Déu, Pare i Mare, que se’ns regala primer.

(Diumenge 16 durant l’any — Cicle C)