[Evangeli del diumenge, 17 durant l’any — Cicle C]

Lluc 11,1-13:

Un dia, Jesús pregava en un lloc. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
—Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan ensenyà als seus deixebles.
Jesús els digué:
—Quan pregueu, digueu:
»Pare siga santificat el vostre nom,
»vinga el vostre Regne,
»doneu-nos cada dia el pa de demà,
»i perdoneu-nos els pecats,
»que nosaltres mateixos també perdonem
»tots els nostres deutors,
»i no permeteu que caiguem en la temptació.
Després, els deia:
—Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li.” ¿Qui de vosaltres li respondria des de dins: “No em molestes; la porta ja està tancada i jo i els meus fills ja estem al llit; no em puc alçar a donar-te’ls?”
»Vos assegure que, si no vos alçàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència vos obligaria a alçar-vos per donar-li tots els pans que necessita.
»I jo vos dic: demaneu, i Déu vos donarà; busqueu i trobareu; toqueu, i vos obrirà; perquè tothom qui demana, rep, tothom qui busca, troba; a tothom qui toca, li obrin. Afigureu-vos que un fill demana un peix al seu pare. ¿Qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, que li demana un ou. ¿Qui de vosaltres li donaria un alacrà? Penseu, per tant, que si vosaltres que sou roïns, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li’l demanen.»

L’evangeli de hui ajunta tres moments diversos: l’oració del Pare Nostre, la paràbola de l’amic inoportú i un breu discurs sobre la bondat de Déu. Els tres giren al voltant de la confiança en el Pare i insistixen cada un d’una forma, en presentar Déu com el principi de serenitat i fermesa de la vida del creient.

Quan Jesús diu «demaneu i Déu vos obrirà, busqueu i trobareu, toqueu i Déu vos obrirà», no està fent una explicació de llibre, no està repetint alguna cosa que ha llegit, està obrint el seu cor i la seua ànima i mostrant-nos-la: Així és ell, confia totalment en el Pare, el coneix i sap que no li fallarà.

Els exemples que posa son sorprenents i un tant grollers: «si vosaltres, que sou roïns, sabeu donar coses bones als vostres fills…». Jesús ens diu «roïns» i es queda tan ample, però ho fa per subratllar la bondat immensa de Déu, i també per a recordar que, això que ell diu, nosaltres ja ho sabíem. Les imatges del peix i la serp, de l’ou i l’alacrà són com tatxes que es claven en el cervell: Ens resulta horrorós imaginar-nos a nosaltres donant als nostres fills animals venenosos. Doncs, igualment, Déu ens mira amb els seus ulls plens de tendresa i ens estima amb la immensitat del seu amor: Ens donarà allò que necessitem!

Si reflexionem un poc amb sinceritat, descobrirem que, açò que diu Jesús hui, ja ho sabíem des de fa temps… però no ens ho acabem de creure, no ho posem al centre de la nostra vida. Sí, sabem que Déu ens estima, però la nostra vida està entrecreuada de preocupacions, d’estrés, de tristeses i decepcions, perquè no ens acabem de fiar del tot del seu amor.

Jesús, per això, ens ho diu ben clar: pregueu Déu, el vostre Pare, confieu en ell, fixeu-vos en la bondat que hi ha en el món (la dels pares i mares envers els seus fills, la d’aquell que acaba ajudant el seu amic, encara que només siga per pesat…). La bondat del món, que és real, és només una espurneta que reflexa la meravella de la bondat del Pare Déu. Confieu en ell!

(Diumenge 17 durant l’any — Cicle C)