[Evangeli del diumenge, 15 durant l’any — Cicle C]

Lluc 10,25-37:

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús, s’alçà i li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, ¿què he de fer per tindre l’herència de la vida eterna?
Jesús li digué:
—Què hi ha escrit a la Llei? Com ho interpretes?
Ell contestà:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li diu:
—Has respost bé: fes-ho així i viuràs.
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
—I per a mi, ¿qui són aquests altres?
Jesús prosseguí:
—Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.
»Casualment, baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda.
»Però, un samarità que viatjava per aquella contornada, quan arribà i el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seua pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.
»L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:
»—Ocupa’t d’ell i, quan jo torne, et pagaré les despeses que hages fet de més.
»Quin d’aquests tres et pareix que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
—El qui es va compadir d’ell.
Jesús li digué:
—Vés, i tu fes igual.

La coneguda paràbola del bon samarità comença amb un intent de provocació per part d’un mestre de la Llei: «Mestre, què he de fer per a posseir la vida eterna?» Aquell expert en les Escriptures vol «posseir, heretar» la vida eterna, i pensa que, per a aconseguir-ho, ha de «fer» alguna cosa; ho entén com una espècie de treball, de requisit, de faena a fer per a obtindre un premi.

Jesús no es preocupa, reconeix que es tracta d’un intent de trampa i fa una altra pregunta: «Què hi ha escrit en la Llei? Com ho interpretes?» És una forma d’afirmar: «Ja tens la resposta en la Llei que tantes voltes has estudiat». I, efectivament, el mestre de la Llei respon bé, amb el doble manament de l’amor a Déu i l’amor als altres, al «proïsme». L’amor és la resposta per tindre vida, això ja se sabia des de més d’un mil·lenni abans… Llavors, a què ve la pregunta?

El mestre de la Llei insistix: «A qui he d’estimar? Perquè, no puc estimar a tots, això ho tinc clar…» Jesús el mira i comença una paràbola. Tots els ulls estan fixes en ell, totes les oïdes atentes: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó…»

El relat comença amb la descripció crua d’una societat perillosa. L’home és atacat i quasi assassinat, queda indefens, sol, pobre, malferit, a la vora del camí. Per allí passen dos personatges dels més religiosos i respectats d’aquella època, un sacerdot i un levita. Són, també, experts en la Llei i coneixen el manament de l’amor, però fan una interpretació pròpia: Si toquen un mort, quedaran en estat d’impuresa ritual, i no podran fer les seues faenes en el temple de Jerusalem. És més important, pensen, servir Déu seguint les normes de puresa, que socórrer un home que no coneixen, que potser estiga ja mort, que no és el seu «proïsme».

Què fan doncs?, passar de llarg per una altra banda. El qui ha vist realment la senda que va de Jerusalem a Jericó, travessant valls empinades enmig d’un desert de pedres, comprén dos coses: que és un lloc on els bandits poden emboscar-se molt fàcilment i que, per a passar per una altra banda, cal canviar a la vall del costat, fent un desviament i un esforç considerable.

Jesús, fins ara, és «políticament incorrecte», posant com exemple de persones despreocupades pels altres als sacerdots i als levites. Els considerats més religiosos són posats com models a rebutjar. Però ara Jesús passarà la línia i dirà una barbaritat que havia de sonar molt malament a les oïdes jueves: El bo de la pel·lícula és un samarità, d’un poble rebutjat pels jueus, considerats estrangers.

La paràbola es deté en descriure els sentiments i accions del samarità. Veu l’home ferit, se’n compadix i l’ompli d’atencions: cura les ferides, les embena, el porta a l’hostal, el cuida, paga per avançat i promet continuar pagant tot el que calga. Este samarità és exemple de bondat sense límit, és exemple de la bondat de Déu mateix.

Les paràboles solen tindre elements de vida quotidiana i altres aspectes sorprenents, exagerats, hiperbòlics, que pretenen sorprendre. Ací trobem la crida d’atenció en les accions bones del samarità. Són una crida a la revisió de la pròpia vida, de les pròpies actituds, de les pròpies accions.

Jesús està presentant un model de vida que supera qualsevol expectativa. El mestre de la Llei li preguntava què «fer» per a heretar la vida; segurament buscava un «llibre d’instruccions», un llistat de normes a complir, que ja tenien en el judaisme de l’època (més de 600!). Jesús li presenta un exemple inabastable, descriu la perfecció de la bondat de Déu en l’amor a un desconegut. La pregunta per a nosaltres és punyent: Com és el teu amor? Com imagines la societat que Déu vol? Què estàs disposat a aportar per a construir-la?

(Diumenge 15 durant l’any — Cicle C)