[Evangeli del diumenge, 1 Advent – Cicle B]
Marc 13,33-37:
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
—Estigueu atents, vetleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu.
L’home que se’n va a terres llunyanes, eixint de casa, deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetle. Igual heu de vetlar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu ací a l’hora menys pensada: mireu que no vos trobe dormint. I això que vos dic a vosaltres, ho dic a tots: Vetleu.
Diuen els experts que l’estrés comença per una situació de tensió que és normal en tots els animals quan perceben un perill. Eixe estat d’alerta aguditza els sentits, prepara el cos per a una possible fugida o lluita i, en fi, està basat en la necessitat d’autoprotecció. En les nostres societats complexes pot donar-se esta tensió de forma permanent, en persones amb molts o difícils assumptes que resoldre o que, al menys, perceben d’eixa manera les seues faenes. El cos no està preparat per a estar sempre en tensió i per això es produïxen alteracions, dolors, malalties. Es pot arribar a un excés d’estrés que necessita tractament mèdic.
Jesús també ens parla de la necessitat de la tensió espiritual. El ser humà no és sol cos i ment, també la dimensió espiritual de la vida mereix ser cuidada. Totes les persones, d’una o altra manera, intuïxen el seu aspecte transcendent. Alguns li posem nom, i pensem que hi ha un Déu que ens ha creat per amor i que ha vingut a salvar-nos i indicar-nos el camí de la vida; altres rebutgen el llenguatge religiós, però parlen, d’altra manera, de la profunditat i misteri de la vida, de la natura, de l’univers, de la mort…
Per als cristians, la tensió espiritual es concreta en paraules com les de l’evangeli de hui: Vetlar, vigilar, esperar, no dormir… Són metàfores d’una actitud interior de confiança en Déu que sorgix de la consciència profunda de ser amats per ell. Cap missatge de Jesús té sentit si oblidem que tot partix de l’amor de Déu, ni tan sols el manament més important. ¿A sant de què podríem nosaltres amar-nos, com va fer Jesús, donant la vida, si ell no ens hagués estimat primer?
Per això, la crida a la vigilància, a la tensió espiritual, que llegim en l’evangeli, ha de ser entesa com espera d’amor, confiança esperançada en la vida que Déu ens regala. Si ho entenem d’altra manera, i per desgràcia això ha passat en la història de la nostra benvolguda Església, la vinguda de Déu a la nostra vida es convertix en amenaça de condemnació. Així, la tensió espiritual es transforma en estrés religiós, l’alegria de l’espera en por al juí i el nostre testimoni de cristians plens de fe no és més que un espectacle ridícul davant del món, que ens mira i se’n riu de la nostra ànima encollida i esglaiada.
Res d’això. La invitació de Jesús a vetlar, a esperar, a vigilar, està prenyada d’alegria i plena d’esperança. Jesús no ens demana que vigilem el cel, en busca de grans portents de la fi del món. Perquè Déu arriba sempre, a cada moment, a l’hora menys pensada, ara mateix, en este instant. Déu està, sí, al teu voltant, en la teua vida, com el cor que bombeja la teua sang per a què arribe fins als capil·lars més fins del teu cos. Així és el Déu-Amor del que Jesús parla. No hi ha un instant, un àtom del teu cos, de la teua ànima, de la teua vida, de les teues alegries i preocupacions, on no arribe la promesa de salvació i vida plena que Déu porta mil·lennis mantenint.
Deuríem viure espiritualment estressats però pel contrari de l’estrés físic. No perquè tinguem por d’un perill que ens pot sobrevindre, sinó perquè ens adonem de què no som capaços d’acollir la immensa grandesa de l’amor de Déu que s’aboca en els nostres cors a cada instant; som limitats i no tenim la enorme capacitat d’admiració que mereix estar rodejats de tanta bellesa, de tanta bondat, de tanta veritat, de tant amor. Si tinguérem els ulls nets i en ells una fugaç espurna de fe, seriem capaços de comprendre la enormitat del bé que inunda l’univers. Jesús el va vore, els místics han pogut intuir-lo, els sants de tots els temps l’han fet vida.
Així, amb un gran somriure i el brill de l’esperança en els nostres ulls, podem cridar, com Jesús: Vetleu!