[Evangeli del diumenge, 8 de Pasqua – Cicle A – Pentecosta]
Joan 20,19-23:
A la vesprada d’aquell mateix diumenge, els deixebles estaven a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué:
—Pau a vosaltres.
Després, els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
—Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envie a vosaltres.
Llavors, alenà damunt d’ells i els digué:
—Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però, mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó.
En l’evangeli de Joan l’Esperit juga un paper molt important. Es parla d’ell com el do que ve de Déu i que ompli el cor dels deixebles, com el consol i el defensor que Jesús enviarà després de la seua mort i resurrecció. Jesús mateix està ple de l’Esperit des del principi, i per això Déu es revela en ell. Per poder entrar en el Regne de Déu cal nàixer de l’Esperit, cal renàixer a una vida nova. L’Esperit mateix és com el vent, que es sent sense que ningú el veja, que es mou sense que ningú el controle ni el puga tancar.
Esperit vol dir senzillament, «aire». És una forma molt suggeridora de parlar de Déu present i desconegut alhora. Els cristians tenim tendència a creure que sabem molt sobre Déu, i és cert que Jesús ens ha revelat el seu amor, la seua benvolença, la seua voluntat de salvar a tots… però necessitem que se’ns recorde constantment que Déi és molt més gran que les idees que nosaltres ens puguem fer d’ell. Per això les imatges per a parlar de l’Esperit de Déu són tantes, tan variades i tan riques: el vent, el fot, l’aigua, el colom… Tots són elements que se’ns escapen, suggeriments que ens conviden a mirar més enllà per a reconéixer que no podem posseir Déu.
Els pobles antics es fabricaren ídols i els adoraren, figuretes en forma d’hòmens, dones o animals. Es feien de vegades casetes de fang per a les figuretes, com si les necessitaren per passar la nit. Era útil sentir la protecció dels deus domèstics en casa, fer-los ofrenes per a què foren propicis en temps de sequeres o invasions. La intuïció profundament humana de què deu d’existir un Déu es va convertir en una cosa manejable, controlable, al nostre servici, una assegurança a tot risc que només necessitem quan hi ha problemes.
Moltes vegades, encara hui, seguim pensant en Déu de la mateixa manera; li preguem davant dels problemes i l’oblidem quan les coses ens van bé; o valorem l’escultura o el quadre que representen Jesús o Maria més que les pròpies paraules de Jesús i l’estil de vida que Maria va viure.
El poble jueu, des de fa mil·lennis, ja va intuir que hi havia un error i una gran temptació en voler controlar Déu, en vore’l com un tapa-forats, un arregla-tot, un soluciona-problemes. Per això es van negar a fer-li qualsevol estàtua, a representar-lo d’alguna manera, i pensaren en ell com el Déu invisible, que, al mateix temps, està tremendament present en la vida i en la història del seu poble elegit.
Els cristians, encara que de vegades ens despistem, hem heretat esta mateixa idea. Déu se’ns va fer present en Jesús, sí, però sense deixar de ser tan gran que no el podem abastar. Per això pensar en l’Esperit Sant ens pot ajudar a ser més humils i a seguir admirant-nos per la seua força, el seu amor i la seua grandesa.
En l’evangeli de hui, Jesús apareix de forma misteriosa. Els deixebles estan tancats i espantats. Són dues característiques que els definixen amb una pinzellada mestra. Ningú pot entrar ni eixir, els enemics de fora no els podran fer mal mentre seguisquen amagats, però tampoc ells podran fer res pel món; han preferit estar aïllats. Al menys tenen un aspecte positiu: estan junts, reunits en comunitat
D’improvís Jesús arriba i es posa en mig. Com ho ha fet? Per una trapa en terra? Res d’això. L’evangelista vol provocar un interrogant en nosaltres. Jesús no entra travessant les parets amb la seua túnica i les espardenyes; Jesús està present en la comunitat, viu i ressuscitat; estava ja abans, però als deixebles els va costar un temps adonar-se’n.
La presència de Jesús té un primer efecte, l’alegria, que contrasta amb la por anterior. Amb ell ja no estem sols, amb la seua paraula i la seua presència els enemics perden la seua força.
Un altre gran regal de Jesús és la pau, la plenitud de la persona i de la comunitat, la vida oberta al futur, que es capaç de desbarrar portes i finestres per a mirar el món amb ulls confiats. La pau no és l’absència de conflicte, sinó la capacitat interior de confiar en què Déu seguix guiant la història encara que no ho parega. La pau de Jesús, repetida dues vegades, els va a transformar per dins.
El tercer regal de Jesús és la missió. És la mateixa que Jesús ja tenia i que ells havien compartit. Jesús no necessita explicar-la, ells ja havien vist què feia, com vivia, què anunciava, com es sacrificava pels altres, com va estimar el món fins a l’extrem. Al principi no sabien per què feia Jesús tot allò, fins que comprengueren que era la missió que el Pare li havia encomanat. Ara Jesús ressuscitat, el què dóna la pau i l’alegria, els dóna a ells la seua mateixa missió.
El quart regal és l’Esperit Sant. El símbol és tan senzill que mereix atenció: Jesús alena sobre ells. Igualment, diu el Gènesis que Déu va alenar sobre l’escultura de fang que havia fet i el va convertir en ésser humà; també va bufar sobre les aigües del mar Roig per separar-les i salvar així el seu poble dels egipcis. Déu dóna vida i salva amb el seu Esperit. Ara és Jesús el que ens el regala de part del Pare.
Però no perdem de vista que l’Esperit i la missió són regals que van junts. Jesús no ens dóna la pau i l’alegria per a què visquem tranquils en casa, envoltats de les nostres coses, aïllats i amb les portes tancades. Esperit i missió són inseparables: només l’Esperit dóna la força que necessitem en la missió, i només ell pot garantir que complim allò que Jesús ens va demanar, en comptes d’inventar-nos altra missió distinta, més còmoda i entretinguda, com construir el nostre propi regne terrè i no el Regne de Déu.
L’últim regal és el perdó dels pecats, és a dir, la renovació interior del ser humà. No hi ha prou amb posar pegats en el món, en els problemetes de la nostra forma de vida injusta, insolidària, despistada, còmoda. Només el renaixement radical, la purificació des del moll de l’os de la nostra ànima podrà donar a llum un món nou, una societat alternativa, un Regne totalment humà i totalment diví.
I en això estem des de llavors. Les persones ho volem tot de seguida, però Déu té una paciència que transcendix els mil·lennis. Podem pensar que res ha canviat des que fa vint segles enviara el seu Esperit a la xicoteta comunitat de seguidors, que el món seguix igual de malament, o cada vegada més hipòcrita, reconeixent els drets humans per a trepitjar-los cada vegada més.
Però també el nostre món té llum; espurnes de l’Esperit que sobreïxen en la història com fars que la van guiant. Déu seguix amb nosaltres, conduint-nos com va fer amb el poble d’Israel. El seu Esperit seguix en nosaltres, actuant, purificant-nos del pecat, llançant-nos cap a la missió. Serà cert que anem poc a poc, però el pas el marquen els batecs del cor de Déu. I no hi ha ritme més segur.
(Diumenge 8 de Pasqua – Cicle A – Pentecosta)