[Evangeli del diumenge, després de Pentecosta – Cicle A – Santíssima Trinitat]

Joan 3,16-18:

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem:
—Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguen vida eterna.
»Déu envià el seu Fill al món, no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a Ell.
»Els qui creuen en Ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

En el capítol 3 de l’evangeli de Joan trobem l’encontre de Jesús amb Nicodem, un mestre de la llei. Més tard, el tornarem a vore defensant Jesús front a les acusacions sense fonament dels fariseus, encara que amb poc èxit (7,50), i després de la mort de Jesús, ajudarà Josep d’Arimatea a baixar el cos de la creu i sepultar-lo (19,38-39).
El diàleg amb Nicodem és complex, perquè a Joan li agrada contar les coses amb jocs de paraules i insinuacions; així deixa entrevore que el missatge de Jesús i la seua persona són més grans del que podria explicar-se en una frase. En dues ocasions Nicodem pregunta: «com pot ser això?» perquè Jesús li està parlant amb símbols i ell no l’entén. «Nàixer de nou» significa «nàixer de l’aigua i de l’Esperit, és a dir, del baptisme, que renova d’arrel la vida de la persona batejada. El mestre de la llei s’estranya perquè està pensant en un nou naixement físic. Per això Jesús ha d’explicar poc a poc el seu missatge.
Joan utilitza moltes vegades esta tècnica en el seu evangeli: Jesús menciona alguna cosa com símbol (el naixement, l’aigua, el pa del cel…) i els que el senten creuen que està parlant d’elements físics i quotidians. Així, Jesús ha de fer d’educador, acompanyant a la persona que no entén cap a una saviesa molt profunda.
L’evangelista no pensava només en la seua comunitat, sinó també en nosaltres, que segles després encara llegim el seu relat i ens meravellem davant del misteri de Jesús. Ens demana l’actitud del deixeble, de l’alumne, del que està disposat a aprendre del seu mestre. No ens servix qualsevol mestre, perquè només Jesús té paraules de vida; i tampoc a Jesús li servix qualsevol deixeble, perquè només es dedica amb paciència als que estan disposats a escoltar-lo.

El breu text d’este diumenge toca el nucli de la fe cristiana: Per què ha vingut Jesús al món? Cada paraula de la resposta de Joan té un sentit molt profund.

Déu estima tant el món.
Tot comença per l’amor de Déu. Este es l’origen de qualsevol moviment de Déu cap a les persones, i també la convicció per la què deuria començar la nostra evangelització. Sense la consciència profunda de què tot prové de l’amor de Déu, el nostre missatge es queda buit. Molta gent que desconeix el cristianisme creu que allò més important és una sèrie de prohibicions que anomenem pecats. Altres, que coneixen un poc més, admiren el manament de l’amor: «estimeu-vos els uns al altres». Però res té sentit si oblidem on ha començat tot: en l’amor immens de Déu. Només quan ha quedat clar este punt, val la pena seguir endavant i conéixer més Jesús.

Ha donat el seu Fill únic.
Què ha fet Déu per amor?, el regal més gran que es pot fer, donar-se a si mateix, regalar-se a la humanitat en la persona de Jesucrist. L’entrega de Jesús inclou també l’extrem al que va arribar: donar la vida per amor en la creu. És un regal gratuït de veritat, que no espera res a canvi.

Perquè no es perda ningú dels qui creuen en ell.
Què hagués passat si Déu no haguera donat al seu Fill? Quina és l’esperança de la humanitat sense Déu? Joan respon amb el verb «perdre’s». Sense Jesús —diu—, tota la resta perd el sentit ;la vida mateixa no és més que fets que es succeïxen sense destí, sense objectiu. Per a l’evangelista, tot el sentit del món está en Jesús, incloses les vides d’aquells que desconeixen al propi Jesús. Déu ens ha volgut parlar de moltes maneres per expressar-nos el seu amor, però ho ha fet de forma definitiva en Jesús; per això conéixer-lo i seguir-lo és la cosa més gran a què un ser humà pot aspirar.

Sinó que tinguen vida eterna.
La vida és el gran do de Déu. Ja les religions antigues intuïren que «els déus» donaven vida, i per això feien els seus ritus en fonts d’aigua, en boscos…, en llocs on bull la vida. Per a Joan la vida no és només la biològica, sinó també la plenitud del ser humà que ha trobat Jesús i es decidix a seguir-lo.

Déu envià el seu Fill al món, no perquè el condemnara, sinó per salvar el món gràcies a Ell.
Molts grups jueus del segle I esperaven un Messies enviat per Déu. Alguns el veien com el jutge del final dels temps, que donaria a cada un allò que mereixia; el poble d’Israel anava a ser alliberat de l’opressió, i els pobles estrangers serien castigats.
Front a esta idea que subratlla la condemna, l’evangeli de Joan vol ressaltar la llibertat. Déu no envia al seu Fill per condemnar; Jesús no ve per a molestar. El que Jesús ens porta no és un llistat de normes que ens fa infeliços, que limita les nostres possibilitats, que ens fa ser menys humans. Tot el contrari, el seu missatge ens permet entendre de forma autèntica què significa ser humà: donar la vida pels amics. Només l’amor pot ser la resposta a les aspiracions de l’anima. Qualsevol succedani, qualsevol resposta parcial, acabarà tornant-se en contra de la pròpia persona.

Els qui creuen en Ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.
Acaba un fragment insistint en la llibertat. Déu no condemna, Déu no castiga; ell deixa que el ser humà decidisca. Junt a la llibertat està la responsabilitat, que tantes vegades nosaltres oblidem. Les decisions humanes tenen les seues conseqüències, però no perquè Déu s’enfade, sinó perquè cada decisió implica sempre agafar un camí, i tot camí porta a alguna part.
Joan li posa un nom a la decisió fonamental: la fe, el creure. Per a ell, la vida es juga entre creure o no creure que Jesús és el Fill de Déu. Potser dit així sone massa simple; s’ha de tindre en compte que per a Joan «creure» no és assentir a una idea, a un concepte, sinó acceptar amb tota la vida que Jesús, com enviat de Déu, ens fa persones noves. És un assumpte que implica la vida sencera.

Com sempre, l’evangeli és una invitació. Ens crida a considerar les seues paraules poc a poc, a pensar-les en profunditat. I si fos cert? I si Jesús fos el camí per a trobar Déu i per a trobar el ser humà? I si creure en ell fos el primer pas d’una vida plena i autèntica? Podem quedar-nos amb els braços creuats mentre milions de persones encara no el coneixen? Podríem fer alguna cosa per acceptar-lo de forma més convençuda i anunciar-lo amb més transparència?

(diumenge després de Pentecosta – Cicle A – Santíssima Trinitat)