[Primera lectura del diumenge, Pentecosta (8 de Pasqua) – Cicles ABC]

Hui, dia de Pentecosta, portem un comentari de la primera lectura, en compte de l’Evangeli, perquè conta l’esdeveniment de la vinguda de l’Esperit Sant sobre l’església amb estil simbòlic i suggeridor:

Fets 2,1-11:

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta es trobaven tots junts en un mateix lloc, quan, de sobte, se sentí venir del cel un so com si es girara una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors, se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacionalitats que hi ha davall el cel. Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seua pròpia llengua. Estranyats i fora de si, deien:
—¿No són galileus, tots aquests que parlen? ¿Com és que cadascú de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites, hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia, al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirene, hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits, hi ha cretencs i àrabs, però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües.

Segons ens ho conta Fets, al principi estaven tots junts, reunits, els deixebles i amics de Jesús. Es recolzaven mútuament, pregaven junts, compartien el seu temps, recordaven Jesús.
Però encara no havien eixit a anunciar al món l’Evangeli, la bona notícia. Jesús els havia enviat a predicar, però abans havien d’esperar el do de Déu, el regal de Déu.

La lectura descriu l’arribada de l’Esperit amb imatges impactants: el so del vent, llengües com de foc sobre els seus caps, predicació en múltiples llengües a tots els pobles… Són símbols. No hem de pensar que aparegueren físicament unes flames voladores, ni que els van socarrar la coroneta als Apòstols i als seus companys.
No hem de llegir-ho literalment, sobre tot per una raó: A nosaltres mai ens ha passat que vinguen flames del vel sobre els nostres caps, ni ens hem posat a parlar en anglés, francés o alemany així, de repent, sense estudiar res. Si ho llegim literalment seria tan sols una escena pintoresca del passat, que no tindria que vore amb nosaltres.
Però no, allò que els va passar als Apòstols i als altres deixebles es el mateix que li passa a tot cristià. Les primeres comunitats reberen el regal de Déu, l’Esperit Sant. Tots els cristians rebem l’Esperit en el baptisme, en la confirmació; fins i tot en cada eucaristia s’invoca l’Esperit sobre la comunitat reunida.

Què va fer l’Esperit en els primers deixebles? Els va donar valentia, els va donar força i valor per a anunciar, per a predicar. Abans estaven ells junts, però sense eixir al món. L’Esperit els va espentar amb força a complir la missió que Jesús els havia donat. També a nosaltres l’Esperit ens dóna la força per a complir amb la nostra missió de cristians. Estem cridat a viure com cristians en totes les circumstàncies de la vida: en la família, en el treball, en els estudis, amb els amics, en voluntariats, en les aficions, etc.
Però no sempre és fàcil. De vegades ser cristià està mal vist, de vegades és cansat, de vegades costa ser fidel al missatge de Jesús. De vegades és més còmode no ser honrat, no ser sincer, no ser coherent, no ser responsable.
El gran missatge de Jesús no és que hem d’esforçar-nos en ser perfectes com Déu ho és, en aconseguir Déu (¿recordem la torre de Babel?). El gran missatge és que Déu mateix s’ha esforçat per vindre a nosaltres. Ens ha donat el seu Fill; i el seu Fill ens va donar tota la seua vida, per amor, fins a morir a la creu; va ressuscitar i ens dóna nova vida a tots. I, per acabar, Déu ens regala el seu Esperit, es regala a si mateix, i habita en nosaltres.
Ens diu la lectura que «quedaren tots plens de l’Esperit Sant». L’Esperit Sant és Déu mateix que ompli les nostres vides, que es dóna del tot, que ens estima, que ens vol donar la seua força per a ser cristians, la seua alegria davant al vida.
Déu estima apassionadament la humanitat i vol comunicar el seu amor a tots els hòmens i dones. Déu se’ns dóna del tot, esperant que nosaltres, si volem, l’acollim.
L’Esperit ve i transforma la nostra vida. Però atenció! ¿Com actúa l’Esperit Sant? En una ocasió, un xic que acabava de rebre la confirmació comentava que la seua catequista li havia dit que l’Esperit l’anava a transformar per dins, però que ell, en el moment de la confirmació, no havia notat res. Potser s’imaginava una espècie d’energia, elèctrica o màgica, que l’inundara, com unes cosquerelles o una emoció; potser recordava l’escena de la Bíblia, amb el vent for i les flames de foc. Va quedar desil·lusionat perquè esperava que Déu actuara com es fa en els espectacles, de forma immediata, evident, clara, sorprenent. Però l’Esperit Sant actua com en la vida real.
—Tu eres ara un jove—, li vaig dir—, i el teu cos està creixent.
—Sí, clar.
—¿Ho notes en este moment?
—Doncs no.
—Però és veritat. I no només el teu cos, també la teua ment s’està fent adulta, poc a poc, vas aprenent coses, vas creixent, vas canviant. ¿Ho notes a cada moment?
—No.
—Però no deixa de ser cert. Dins de nosaltres mateixos, del nostre cos, de la nostra ànima, poden passar moltes coses que no notem, però que són molt reals, i a la llarga són les definitives, perquè definixen la nostra vida.
Així actua l’Esperit, com una ajuda, una força, una energia real que ens inunda, però que no es deixa vore. Només a la llarga podem constatar que realment ha estat ací, actuant, transformant-nos, enriquint-nos.

El missatge de la festa de hui ens ha d’omplir d’il·lusió. El cristianisme és una forma de vida diferent, nova, alternativa al que ens sol presentar la societat. Creu en l’amor, en l’esperança, en la fe; creu profundament en el ser humà, perquè el ser humà, si vol, està ple de Déu, ple del seu Esperit.
No podem callar-nos este missatge tan immens, estem cridats a anunciar-lo i a viure’l amb intensitat per a què els altres ens vegen i puguen dir: «Mireu com s’estimen: Són cristians!»

Diumenge de Pentecosta (8 de Pasqua) – Cicles ABC