[Evangeli del diumenge, 7 de Pasqua – Cicle A – La Ascensió]
Mateu 28, 16-20:
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l, es prosternaren. Alguns, però, dubtaren.
Jesús s’acostà i els digué:
—Déu m’ha donat plena autoritat en el cel i a la terra. Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyant-los a guardar tot el que jo vos he manat. Jo estic amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.
«Un llibre, com un viatge, es comença amb inquietud i s’acaba amb malenconia.»
L’evangeli de Mateu acaba amb el fragment que llegim hui. Es posa terme així al seu gran projecte en el què presenta Jesús com un mestre que anuncia i inaugura el Regne de Déu. Mateu ha volgut mostrar-nos que Jesús ve com enviat de Déu, que va ser anunciat des d’antic en el judaisme, encara que la majoria dels jueus no han sabut reconéixer-lo i que és ara oferit a tots els pobles, amb l’esperança de què l’acullen.
Però Mateu no llança el seu missatge només als nostres caps, vol també tocar-nos el cor, per això el seu final és tan solemne. No vol que els seus lectors, nosaltres, deixem el seu llibre amb malenconia, sinó amb la immensa esperança de què Jesús ens seguix acompanyant, i seguirà amb nosaltres sempre. Ell no ha escrit sobre un personatge de ficció, ni tan sols sobre una figura del passat. Mateu està convençut de què Jesús continua amb nosaltres, ressuscitat, viu, actuant, i que ens ha deixat una herència fascinant i exigent alhora, la missió més important de la història: anunciar a tots els pobles el Regne.
El passatge comença amb una nota profundament humana: el dubte. Els onze apòstols acudixen a la cita de Jesús, a la muntanya de Galilea. En Galilea havia començat Jesús el seu anunci, allí havia fet gran part del seu servici a la gent, allí havia cridat a la majoria dels seus seguidors i seguidores. Tornar a Galilea era tornar als orígens, a l’inici de la construcció del Regne; tornar a Jesús per a, junt a ell, seguir construint. La muntanya, com sempre en la Bíblia, és el símbol de l’encontre amb Déu, és el lloc alt on Moisès havia rebut la Llei i la missió, on Jesús s’havia manifestat a Pere, Jaume i Joan com Fill de Déu; en la muntanya, en moltes cultures, Déu pareix que està més prop. Allí acudixen els apòstols amb dubtes, després d’haver rebut l’anunci de la resurrecció. No hi ha triomfalismes; els apòstols no són perfectes, mai ho han sigut, només són persones que s’animen a seguir Jesús malgrat els seus dubtes, els mateixos dubtes que nosaltres hui seguim tenint.
Jesús s’acosta a ells, es troba amb ells i amb nosaltres per a dirigir-los i dirigir-nos les seues últimes paraules. Amb solemnitat, Jesús travessa el temps parlant del passat, del present i del futur. Del passat perquè recorda què ha passat en ell: Déu li ha donat tot el poder sobre el cel, sobre la terra, sobre l’univers. Per què? Perquè ha sigut capaç d’entregar-se totalment, de donar la seua vida fins a l’ultima gota. El poder que nosaltres entenem no és el verdader; per a nosaltres poder és dominació i opressió; per a Déu l’únic poder és l’amor gratuït, la donació d’un mateix als altres per pur amor. Eixe poder total ha aconseguit Jesús, i ens convida així a seguir els seus passos.
Parla del present quan dóna la seua missió. És molt senzilla i complicada alhora. «Feu deixebles de tots els pobles. Proposeu el meu camí i el meu missatge en el món sencer, en la història sencera, per a què, qui vulga, s’apunte.» Com es fa açò? Jesús mateix indica els tres passos; el primer és fàcil d’entendre i difícil de complir: «Aneu. Eixiu de la vostra terra, de la vostra comoditat, dels vostres esquemes, de les vostres idees, dels vostres temples. Sigueu capaços d’anar a llocs diferents, de trobar-vos amb gent diferent, de parlar llengües noves. Deixeu allò que creieu que sabeu i deixeu-vos amerar per totes les cultures, descobriu en elles les seues riqueses i les seues ombres, ajudeu-les des de dins a créixer, a purificar-se, a ser cada vegada més humanes, més evangèliques.» Sense este primer pas, tota la resta no tindrà sentit. Els apòstols no es quedaren en les seues cases, no muntaren un despatx «Pere & Co. Consultors» per a rebre a la gent i anunciar-los allí l’evangeli. El primer que necessitaren —i necessitem—, va ser nugar-se les espardenyes i recórrer tots els camins del món.
Segon pas, batejar. Se’ns oblida sovint que els sers humans som animals de símbols, de ritus que tenen un significat més profund del que apareix a primera vista. Un senzill «bon dia», una estreta de mans, un abraç o un bes no són tan sols rutines culturals sense importància. Formen part del nostre ser socials, del nostre fer comunitat. No és que les societats siguen perfectes, clar que no, però les persones les necessitem. Vivim en un temps que subratlla molt a l’individu, i és bo que no ens deixem arrossegar per la massa, però no podem oblidar que som sers de societat, de grup, de comunitat, de família. Sense els gestos que compartim amb els altres, hauríem d’inventar tota la vida de nou a cada moment.
Per als primers cristians hi havia, amés, uns gestos que tenien un valor encara més profund, perquè en ells expressaven i trobaven la presència de Déu mateix entre nosaltres. Són els sagraments, gestos plens de sentit que la comunitat cristiana ha seguit repetint durant quasi dos mil anys. Són signes que ens posen en contacte amb els centenars de milions de cristians que, amb les seues llums i les seues ombres com nosaltres, han caminat i caminen buscant les petjades de Jesús i seguint-les en la mesura en què han pogut.
L’evangeli de Mateu ens avisa de què, per a construir el Regne, no hi ha prou amb que ens caiga bé Jesús, sinó que hem de deixar que ens inunde la seua gràcia, que ens banye totalment, que ens regenere com un nou naixement.
Tercer pas, ensenyar a viure com Jesús. Potser el més difícil, perquè no només s’ensenya amb paraules, sinó amb l’exemple, amb la vida, amb la coherència. Els cristians no som millors que altres, però intentem ser fidels a la forma de vida que Jesús ens va llegar. Potser així puguem provocar en els altres preguntes i interrogants profunds. Potser així algú se’n vinga amb nosaltres darrere de Jesús.
L’últim que diu Jesús va dirigit al futur, fins a la fi del món. És una promesa que els cristians tenim sempre present, que mai se’ns podrà oblidar. Jesús està amb nosaltres, està ací, amb tu, mentre lliges estes paraules. Està quan rius i quan plores, està quan el seguixes i quan et despistes, està quan dubtes i quan t’esforces. Ell està, per a sempre, amb nosaltres.
Mateu sap que, quan els lectors acabem el seu llibre, ens anem a quedar amb ganes de més. Jesús no ens ha abandonat, d’acord, però com seguix la història de la seua presència entre nosaltres? Això ell no ho pot escriure. Som cada un i cada una els que hem d’agarrar el relleu de l’evangelista. Situar-nos davant del full en blanc que és el nostre futur, prendre en les mans la ploma de les nostres decisions, sucar-la en la tinta de les nostres possibilitats i seguir escrivint, amb traç ferm i confiat, la construcció del Regne de Déu.
La missió està servida. Ara només queda ens apuntem.
(Citació: José Vasconcelos)
(Diumenge 7 de Pasqua – Cicle A – La Ascensió)